Allà pels anys seixanta, a una pregunta meua el professor Murillo, un andalús que aleshores impartia docència a la nostra Universitat, em donà una resposta plena de contingut, puix com que l’havia interrogat sobre com veia la idea de País Valencià, em llançà un altre interrogant: «¿Dice usted país o paisaje?» Doncs, paisatge i país. Eren aquells moments de desficaci urbanístic, les ciutats creixíem amb barris sense dotacions i previsions de futur, al Cap i casal vivíem el Pla Sud, que significà la destrucció de molta zona de l‘Horta, i es veia la perspectiva de convertir el Saler en un espai de torres i blocs de ciment… A tot arreu del país el model d’expansió urbana i el negoci de convertir-ho tot en ciutat-dormitori era el motor del «progrés». Més tard vindria el model d’ocupació de les zones costaneres basat en els apartaments. Tot això ens ha deixat un país amb un paisatge en perill. Ara tenim un nou debat obert, el «progrés» ens porta la Línia de Molt Alta Tensió (MAT) i, alhora, les macroplantes fotovoltaiques…
Per altra banda, el despoblament i la manca de gent disposada a continuar el conreu dels camps a moltes comarques constitueix un altre factor que juga en contra dels nostres paisatges i els seus arbres (oliveres, garroferes, ametlers…) Tenim, però, unes lleis de protecció, com són la de Patrimoni Arbori i la d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge. Ai, les lleis! Les lleis estan per ser complides, això, però, comporta mitjans i vetllar per la seua viabilitat. També, però, hi ha altres lleis que poden entrar en contradicció amb les previsions de conservació, especialment, amb determinades mesures que puguen implicar limitar el dret a la «sacrosanta propietat privada», o en tot cas, d’una aplicació abusiva d’eixe dret del propietari sobre els seus camps i arbres. Finalment, quan les coses entren en conflicte i arriben als tribunals, el resultat no sempre sol ser favorable al paisatge.
L’equilibri entre allò que ens resta del nostre paisatge i els projectes que tenen una gran afecció mediambiental hauria de ser la regla, perquè les nostres institucions haurien de poder actuar, sempre sobre la base de criteris rigorosos, amb plena capacitat de decisió. El geògraf Joan Nogué ens plantejava el següent dilema: «Es pot transformar un paisatge sense destruir-lo? Vet aquí un dels reptes més apressants de les societats modernes. Es tracta d’un desafiament que exigeix una resposta del conjunt de la societat i no sols de l’administració…» (Paisatge, territori i societat civil, 2010). Així doncs, hi ha preocupació, un moviment que es manifesta i, per la seua banda, el Govern valencià ha abordat el tema del despoblament. Fem país i paisatge, els projectes de canvis al territori no deuen destruir el nostre patrimoni paisatgístic.
