Per si algú encara no se n’ha adonat, sí, estem en campanya. Hi ha qui pensarà que algunes estan en campanya permanent, però el que és cert és que tot s’intensifica quan s’apropen les eleccions. Jo també estic en campanya, ja que soc la número dos per Alacant en la candidatura d’Unides Podem-Esquerra Unida i estem fent tot el possible per renovar el pacte del Botànic i canviar la correlació de forces per poder aprofundir en les polítiques progressistes dels últims 8 anys i anar més enllà. Perquè està més que demostrat que, al PSPV-PSOE si els deixes governar en solitari, s’escoren a poc a poc cap a la dreta, per tant, l’única manera que es facen polítiques nítidament d’esquerres és tensant des de partits com Esquerra Unida i les seues coalicions. Soc de les que tinc dubtes que les campanyes aprofiten per a canviar les intencions del vot, per la qual cosa sí que pense que saprofiten per a mobilitzar la gent i activar l’electorat.
També ens dona l’oportunitat d’eixir dels despatxos, que de vegades ens segresten, i d’apropar-nos a la gent, parlar de tu a tu i de fer barcella. Almenys si fas una campanya de proximitat, com és el nostre cas i no tant de grans actes que mantenen les distàncies entre la gent i les candidates. En tot aquest recorregut pels nostres pobles i ciutats podem traure conclusions i ens adonem que molts dels problemes i preocupacions són comuns.
Entre altres, una preocupació que ens transmeten és el perill que corre el nostre territori, contínuament amenaçat per projectes especulatius. En alguns casos es tracta del nou boom especulatiu, que són la construcció de grans parcs fotovoltaics. Unes instal·lacions que, aprofitant la necessitat d’un canvi de model energètic, pretenen convertir els nostres paratges naturals i els nostres camps de cultiu, en camps de silici. Prometent prosperitat econòmica a les veïnes i veïns de les zones rurals. Falses promeses, ja que una vegada feta la instal·lació no crea cap ocupació per a la població. Hipotecant així la sobirania alimentària i la font d’ingressos de moltes famílies que viuen de la vinya, l’oliva o altres plantacions. Açò és el que es diu, pa per a hui i fam per a demà.
Tot açò sense tindre en compte l’ús d’altres recursos com són l’aigua que es necessitaria per al seu manteniment i les illes de calor que provocaria, amb les conseqüències per a les especies de fauna autòctona.
Parlant de l’aigua, és un dels clàssics de totes les campanyes electorals. Tenim una realitat cada vegada més dolenta, que és la falta d’aigua pels períodes de sequera, que patim amb major freqüència. Però per a resoldre aquest problema, en lloc d’anar a l’arrel, hem de reduir el consum d’aigua, al mateix temps que s’ha de garantir aquest bé bàsic per al consum humà; el que fan és negar aquesta realitat i reclamar com a dret inalienable un transvasament, que és inviable. Les condicions de quan es va acordar aquest transvasament, han canviat radicalment i ara estan demanant una aigua que no existeix. Però el més dolent de tot és que no és per a un consum de primera necessitat, no és per beure, tampoc és per mantenir l’agricultura tradicional. Amb les falses promeses del transvasament, s’han incrementat les terres de regadiu en una zona tradicionalment de secà i que l’únic regadiu era el de riera, que és l’únic sostenible, ja que arriba a reutilitzar fins a cinc vegades l’aigua abans d’arribar a la mar. Però el que és el més sagnant, és l’aigua que s’utilitza per al reg dels camps de golf, jardins d’urbanitzacions privades i omplir infinitat de piscines particulars. Que no ens enganyen, la guerra de l’aigua és una batalla interessada per a crear conflicte.
Amb aquestes restriccions d’aigua encara es pretenen ressuscitar projectes adormits en els calaixos 20 anys com el PAI del sector Balsares en Santa Pola, que tenia programat construir 5.000 habitatges i tres camps de golf. O la urbanització de 2.200 habitatges a Cala Mosca, que és l’últim quilòmetre de costa verge a Oriola i que hi ha un informe que alerta que no estan garantides les necessitats hídriques, a més d’altres molts impediments. Un altre semblant, és el cas del PAI de Sant Gregori a Borriana amb la construcció de 6.500 habitatges, per suposat amb camp de golf, sense garantia hídrica per als 17.000 nous habitants. O quan tant el PSOE com el PP d’Alcoi anuncien que pensen desenvolupar sòl industrial en una zona protegida entorn del parc natural de la Font Roja, sobre l’aqüífer que abast d’aigua potable a la gran majoria de la ciutat, quan ja existeix una sentència del Tribunal Suprem i nombrosos informes que prohibeixen la instal·lació d’activitat industrial, pel perill de contaminació de l’aqüífer.
El proper 28M hem de votar per nosaltres, pel futur de les nostres filles i per la sostenibilitat del nostre territori.
