Les tensions (internacionals i locals) polítiques i socials dels darrers anys han anat cristal·litzant en forma d’una gran incertesa i una pesada intuïció que s’escampa impertorbable. L’inevitable agreujament del sistema capitalista fins a desempallegar-se dels aspectes democràtics de la seua praxi en una escalada, sense precedents contemporanis, envers un conflicte a escala mundial, sembla ser l’opció de les classes dominats. Que aquest conflicte, que es presenta com a possibilitat real de forma decidida, puga presentar la seua forma econòmica, híbrida, militar parcial o de guerra total, és un matís terrorífic, però que tan sols ens allunya, temporalment, de la catàstrofe. No obstant això, pel que fa a les classes treballadores i populars l’agreujament de les seues condicions de vida són un fet inapel·lable; així com la guerra contra els seus interessos una evidència que es manifesta d’una forma salvatge i brutal.
Per davall del so de les trompetes militars s’articulen una sèrie de moviments estratègics on l’oligarquia imperialista, que detecta la falta de subjecte revolucionari, desencadena la seua ofensiva totalitària en dos fronts essencials: la pauperització, com déiem, de les classes treballadores a escala planetària i l’acaparament i control dels recursos estratègics per a la guerra imperialista. Que l’oposició a aquesta ofensiva siga determinada per la defensa d’un cert espai de sobirania nacional dels països emergents i oprimits i no de les contradiccions i agreujaments del conflicte de classe a les societats del nord global demostra, per una banda, l’anorreament reaccionari al qual estan sotmeses les forces contestatàries al capital en aquestes terres i, per l’altra, la necessitat que tenen els pobles «perifèrics» a l’imperi de preservar la seua independència per a poder sobreviure.
La disciplina més eficient per al sotmetiment de les classes oprimides i dominades pel capital en les societats que, fins fa molt poc de temps, es vanagloriaven de l’absència del conflicte de classe és la inclusió de la filosofia dominant en la mentalitat fragmentada dels oprimits, destruint la possibilitat comunitària i substituint aquesta per la falsa associació entre mercaderia i desig i generant, amb aquesta el·lipse, una oposició «lúdica» a la catàstrofe capitalista.
O dit d’una altra manera, aquesta ofensiva i aquesta disciplina executada sobre els potencials subjectes subversius sols pot existir per la falsa dicotomia entre aquesta cultura lúdica (tan lligada al capital com a desig i com a mercaderia) i la realitat de colonització i dominació que viuen tant les comunitats populars i els pobles, com la natura com a subjecte de la vida. Una cosa no pot existir sense l’altra. El potencial subjecte revolucionari es converteix, per tant, en objecte per a la colonització cognitiva i l’espai i el temps queda fragmentat en un núvol digitalitzat on la memòria i el compromís desapareixen entre mercaderies i catarsis narcisistes. No hi ha ferides visibles, el soroll de la festa no deixa veure el dolor.
L’avantguarda d’aquesta ofensiva reaccionària no és un moviment ultraconservador amb tics feixistes. Això és confondre el resultat amb les causes. La materialització d’aquesta repressió en curs tan sols és possible per l’absència d’un projecte de substitució real del capitalisme des de baix amb una estratègia d’alliberament de les cadenes del mercat i, per tant, per la victòria de la dominació de les elits sobre els pobles articulada sota la direcció de les esquerres institucionals i postmodernes . És la branca esquerrana del capital, tan enamorada del joc com de la mentida, la veritable avantguarda del sistema i qui crea les condicions per a l’opressió mentre el fantasma ultraconservador valida, en última instància, la transició a una societat sense democràcia.
El postmodernisme és la cara amable d’un sistema que enllesteix uns límits a la contestació popular amb una alternança en la gestió administrativa del poder que perllonga la seua existència. Uns et fan mirar un fals horitzó d’esperança sense sacrifici a l’assalt del cel ministerial mentre altres t’agarroten el coll amb brutalitat. Sense la seua capacitat d’incidir sobre les voluntats rupturistes de les persones oprimides no es mantindria la dominació. I la conseqüència lògica de l’opressió seria la revolta i no, com ara mateix passa, l’acceptació del progressisme com a defensor dels interessos de l’estat.
L’estat no és amic de les comunitats sinó més aviat el seu enterramorts. L’estat és l’element disgregador de les comunitats populars. És la ferramenta d’opressió d’una classe sobre l’altra i reforçar, estratègicament, des de la contestació les seues formes sense destruir la seua essència no és altra cosa que reforçar la dominació sobre les classes subalternes.
No cal furgar molt sobre la defensa que fa el progressisme del capital perquè l’estat espanyol i els seus governs històricament tan galàctics són un exemple de manual.
La no derogació de la llei mordassa, els assassinats terroristes contra migrants pobres i desarmats a la frontera sud de l’estat, les tanquetes contra manifestants a les vagues i com a contenció a l’horta sud després dels fets de Paiporta, les infiltracions policials als moviments socials, la utilització de la via judicial per a eliminar dissidència política i un llarg etcètera són mostres fefaents de la creació de les basses de la repressió o almenys de la seua continuació des del tardofranquisme.
Ací, al nostre país, hem assistit a un cicle continuat de lluites que han reconstituït, contra el desig del progressisme, el poble valencià com a subjecte contestatari. Un cicle de mobilitzacions que ha pogut materialitzar una xicoteta minoria de grups dispersos i guetificats en un digne moviment de masses. Una embranzida popular que, malgrat estar assetjada i sempre actuar a la defensiva, ha sabut mantenir una lluita persistent fins a poder cobrar-se una peça major i fer trontollar el govern de la Generalitat per uns moments. I aquest moviment, cal reivindicar-ho amb rotunditat, ha sigut popular i significatiu perquè ha pogut atreure a les mobilitzacions a sectors de base del progressisme i del nacionalisme cultural valencià (que no a les seues estructures partidistes que ni ho varen fer ni se’ls va deixar fer-ho) a les manifestacions, accions, vagues i piquets.
Però no cal equivocar-se, malgrat tot, i tenint en compte tots els processos d’autoorganització enllestits i en curs, la correlació de forces no s’ha invertit i ni tan sols s’ha aconseguit una estratègia definida, col·lectiva i rupturista i amb capacitat de no retornar al gueto polític consolidant l’espai polític guanyat aquests darrers anys.
L’objectiu estratègic dels moviments populars no podia passar tan sols per fer caure al govern criminal de Mazón sinó que passava ,i passa, per la unificació de les lluites de base, aïllades i desconnectades entre si, en una força heterogènia, però unitària i dinàmica, amb capacitat de resistir l’embranzida reaccionària que ja vivim i que malauradament anirà a més. Els tics avantguardistes i ultra ideologitzats no són més que el reflex d’una incapacitat de transcendir els murs de la presó de les comunitats anticapitalistes. Aquesta presó s’anomena gueto polític i la inèrcia que ens apropa cap a ell no és altra cosa que el vertigen que origina la consciència de saber que ens apropen a una realitat amb conseqüències definitives.
Entre el progressisme i l’avantguardisme ha de caminar l’estratègia rupturista. A un costat s’han de deixar les forces destinades a perpetuar el capital i els seus instruments de dominació i a l’altra la comoditat d’una gàbia lúdica autoreferencial i completament inoperant. Enllestir aquesta estratègia fent servir una autèntica dialèctica de combat no serà fàcil, i per aquesta tasca descomunal necessitarem les millors aptituds possibles i els cervells més brillants de les classes populars.
Perquè ser conscients del temps que vivim, implica prendre consciència de la repressió que està per vindre. Repressió que, probablement, no tardarà a instal·lar-se en les nostres quotidianitats i que una sèrie de mobilització massives, però testimonials, no aturarà. Una repressió que s’articularà contra qualsevol col·lectiu dissident que puga convertir-se en amenaça per a l’acumulació de capital de l’oligarquia dominant i a la vegada puga servir per a cohesionar la societat davall una cultura dominant.
El camí fet servir en aquest darrer any, el camí de la unitat popular, és l’únic camí possible per a defensar-se de l’ofensiva continuada del capital sobre les nostres comunitats i pobles. La necessitat de reagrupar-se per a parar el colp i poder enllestir una estratègia de resistència efectiva des d’on poder estructurar la defensa i les lluites tenint cura de la gent, passa obligatòriament per l’honestedat i el combat a l’avantguardisme. Exigeix estructurar els fronts de lluita i els espais de direcció i també per assumir el País Valencià com a un subjecte polític capaç de decidir i exercir la seua sobirania democràticament integrant totes les sensibilitats amb un accionar decolonial i en una lluita col·lectiva d’alliberament.
