Diríem que és l’objectiu que s’han proposat certes eminències europees. Prou eminències per a fer-ho realitat: un objectiu clar, evident i decidit a consciència. Des de Brussel·les, algú que mana prou –o potser massa– ja ha decidit que les barques de bou, des d’ara mateix, no podran eixir a la mar més de 140 dies a l’any, quan ara treballen una mitjana de 200 i no fa molt –em diuen– n’eren 220.
I per què 140 dies? Com ho han calculat? No es pot saber, o a les víctimes no els ho ha explicat ningú de forma convincent, però una cosa sí que se sap i és certa: amb només 140 dies a l’any no n’hi ha prou per a fer anar el negoci. I «el comentari que va pel moll», com diuen els mariners, en cadascun dels nostres ports és que, si això es posa en pràctica, ja cal anar pensant a desfer-se de les barques –destruir-les a canvi d’alguna subvenció–, prejubilar-se els que puguen, i els que no, que comencen a buscar-se una altra manera de treballar, o de viure. Això s’acaba. I s’acaba del tot.
Els designis de les autoritats europees, com les voluntats d’un déu distant i totpoderòs, són inescrutables. Algunes persones del nostre entorn –de les que només ens mirem el peix quan el tenim al plat– amb tota la bona voluntat creuen –de fet, n’hi ha moltes de convençudes– que la decisió té alguna bondat, comporta un benefici ecològic.
Em comentava fa temps un patró de barca, ja jubilat, de la Vila Joiosa, dedicat al bou o pesca d’arrossegament: «el bou arreplega el peix que va per la mar, però no li entra a casa. El peix sempre té una possibilitat de fugir, però les aigües brutes…» o directament verinoses, arriben a l’últim racó del cau més amagat, el peix no hi té salvació possible. Les aigües contaminades no perdonen, no fan excepcions: són com un bombardeig massiu contra la pesquera.
Evidentment, tota activitat econòmica pot causar i, de fet, causa algun dany al medi ambient. Ara bé, ni per quantitat ni per qualitat la pesca, al País Valencià, no es pot ni comparar amb altres sectors econòmics que reben, des de les estructures polítiques –europees o espanyoles–, totes les facilitats i benediccions per a créixer més enllà de la saturació.
Perquè les autoritats de la Comunitat Europea que s’ocupen de la nostra mar han exhibit una intolerància contra els pescadors que, en altres activitats igualment marítimes, no demostren gens. Com podem ser tan hipòcrites? Quins límits posem al turisme? Tot el litoral que encara no tenim construït es pot considerar, de fet, un solar; s’han fet passejos marítims damunt els antics muntanyars que frenaven les ones de forma natural i ara, a cada temporal, cal reconstruir les platges abocant-hi camionades d’arena que desapareixeran la pròxima vegada. De les neociutats improvisades de torres i torres d’apartaments a la vora de la mar, les aigües negres del turisme van a parar molt relativament depurades –i tan relativament– a poc més allà de la voreta, a afegir-se a les dels creuers, que embruten com ciutats provisionals que són, sense la mínima aparença de depuració… Això sí que fa la gran destrossa del peix.
I enmig d’aquest panorama de devastació, de no saber qui la fa més grossa, el gran enemic de la mar, serien les quatre dotzenes de barques de bou que han sobreviscut a la persecució que fa tant que dura.
I els mariners no són cap excepció, entre nosaltres: els ramaders s’han extingit, ja no hi ha ramats que pasturen per les muntanyes i de la terra no cal parlar: en comarques nostres on el vi seria l’única opció econòmicament viable, s’hi parla de cultivar la vinya com de cometre un delicte. Quan venen els incendis, com més va més terribles, algú es recorda que una muntanya habitada i explotada no seria tan vulnerable.
Tot això fa una pudor de cosa profundament indigna, del tot immoral. I és que més enllà de les misterioses causes polítiques i econòmiques que ho motiven i ho fan possible, a la base s’endevina –des l’actual, moderníssima mentalitat de buròcrates pixavins que tots volem ser– un odi generalitzat, un menyspreu radical, als treballadors que realment fan un treball útil, vinculats a la terra o a la mar.
