Enguany no he tingut massa temps lliure per a escriure, però les idees i reflexions no paren de brollar del meu cap. Idees que abans vomitava sense ordre i sense digerir-les al meu compte de Twitter que vaig tancar fa tres anys. La vida m’ha enviat a l’altre costat de la frontera sud del meu país i amb la sensació de viure un amor no correspost amb el meu País Valencià l’observe des de la distància amb l’avantatge de ser un valencià que ja ni sap si és valencià.
El meu amor al meu país té dos parts, l’estima al valencià i el sentiment de pertinença al València CF. Llengua i futbol han forjat el meu valencianisme i m’han polititzat per a defendre els drets nacionals del meu país. Els meus orígens aragonesos i sicilians només enfortien la meua identitat valencianista, dos identitats segrestades per una altra que les vol ja no assimilar, sinó destruir. Jo no parle sicilià perquè els meus avis sicilians compraren el discurs de vulgaritat i inutilitat de la seua llengua que tants valencians han comprat. Tinc clar que el País Valencià és una colònia des que vaig adonar-me que els valencians, els aragonesos i els sicilians som objectes utilitzats i folkloritzats per nacions que només volen utilitzar-nos pel seu benefici econòmic i territorial.
Totes les nacions que són colònies sense saber que ho són viuen el dia a dia justificant les seues contradiccions i ocultant o pitjor, negant el seu maltractament. Som víctimes que neguem ser-ho i ens esforcem sense límits per ser estimats pel nostre maltractador: posar banderes del maltractador, ofrenar al maltractador, fer renúncies al maltractador… tota una sèrie de bons comportaments amb l’esperança que es fixen en nosaltres i ens estimen un poc més. Però mai arriba eixa estima! I si passa alguna cosa greu, com una DANA, ens abandonarà a la nostra sort i després ens negarà que ens ha abandonat i ens farà culpables de les nostres desgràcies.
Els qui hem reconegut el nostre paper de víctima d’un estat colonial, sabem identificar tots estos comportaments tòxics del nostre estat maltractador i podem alertar a la resta de les víctimes, però els valencians, i pot ser altres nacions colonitzades del nostre entorn, tenim la desgràcia de viure entre moniatos, per no dir un insult més gros. I el nostre país acaba sent un país de moniatos, uns moniatos que no paren de deformar la realitat, uns moniatos que venen de tota mena d’ideologia i de corrent polític, també els que semblen dels nostres.
Ja sé que molts no em compraran l’exemple comparatiu que vull explicar-vos, però sincerament no escric per a rebre aplaudiments, escric per a desfogar-me i per a contar esta sensació constant de viure entre moniatos desarrelats i alienats. La comparació és que el País Valencià és com el València CF. Els dos tenim gent normal amb trellat rodejada d’ultres troglodites als quals els haguera agradat ser madrilenys i que lluiten perquè tot siga com Madrid. Valencians normals rodejats de blavers que aspiren a ser madrilenys, però que ho amaguen dient que són valencians, mai catalans, això sí, molt espanyols. El seu objectiu és buidar el valencianisme perquè al final siga un record del passat d’un poble plenament espanyol amb estàndards madrilenys. Per a fer tot açò, cal que destruïsquen llengua, cultura i tradicions valencianes, per a després dir-nos que això que encara tenim ara, mai va passar.
Continuant amb la comparació, si tindre estos burros no fora suficient, els valencians tenim uns moniatos que van d’intel·ligents i cultes i que neguen tant la ciutat de València com el València CF; de fet, s’han refugiat dins el barcelonisme com a solució a la seua doble negació. Que em neguen la pertinença al meu club ho veig normal, per a gustos colors, però que neguen València és de no entendre res de res. El regne de València i el concepte modern de País Valencià ve de València, ve de la gran influència, que no és el mateix que centralisme, que tenia i té la ciutat sobre el país, una influència sempre boicotejada per l’estat espanyol. No vull generalitzar, però segur que això causa comentaris i tuits difamant-me, i sincerament, me la pela, tot el que escric ho argumente i no soc responsable de les interpretacions del personal que em llig.
Pels dos costats tenim moniatos que neguen, deformen, canvien o s’inventen la realitat sobre la base d’afirmacions que popularitzen per a que acaben sent estereotips. Fa més de cinc anys que faig activisme pel valencià al meu equip, el València CF, i a l’esport valencià, conec la realitat del valencià als clubs valencians i, de tant en tant, em veig moniatos blavers que afirmen que mai s’ha parlat valencià al València CF i moniatos valencians que han abraçat el barcelonisme via el catalanisme que diuen el mateix. I em pregunte per què? Puc entendre els primers que volen aniquilar el valencià, però els segons? Com poden dir que no hi ha valencià? Sí que hi ha valencià als nostres estadis, potser en cal més, però existir existeix. Sé que una branca del catalanisme valencià voldria haver nascut a Catalunya, però em fa la sensació que volen copiar el que fa l’espanyolisme al País Valencià. I quin sentit té copiar de qui et vol destruït com a poble?
No vull convéncer a ningú, només volia compartir això. La meua influència és mínima, no visc a València, dels meus huit besavis només un va nàixer al País Valencià, soc un valencià atípic que només estima un país amb molt bona gent, però ple de moniatos, i tal volta per deixar contents els odiadors de les xarxes jo també soc un poc moniato, perquè no soc capaç d’entendre els valencians.
