Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Fa poc parlava amb una companya de lluites sobre com de bonica ens està quedant la foto al País Valencià, a vessar de dones que lideren entitats progressistes, i no tan progressistes. És curiós com, quan una cosa es posa de moda, roda i volta, l’acció supera a l’argumentació. Quina meravella que el País Valencià veu com dones ocupen llocs de responsabilitat. Però, què volen les organitzacions de nosaltres? Som els seus florers? No, no ho som.
Les altres polítiques que han de vindre i que ja estem fent, han de tindre un ferm caràcter nacional, feminista i de classe. Si no és així, no paga la pena. Les dones no estem en política per a perdre el temps ni per a «decorar». La política testosterònica que hem tingut -i que encara tenim- ens deixa clar que les decisions rellevants les han de prendre els homes. Encara avui, veiem com les decisions que prenem les dones, en determinats casos, han d’estar supervisades.
Això s’ha acabat cavallers. S’ha acabat quan al capdavant de les organitzacions no ens trobem amb dones florers, sinó amb consciències i mirades perifèriques -no de les Castelles- des de la transversalitat i la interseccionalitat.
La gent està esperant coses diferents, deia Yolanda Diaz a l’acte «Otras políticas» celebrat a València, i òbviament han desbordat vostés totes les expectatives, com va mencionar. Però no per bé, ministra, no perquè van omplir el teatre amb gent jove i les xarxes van ser el trending topic del momentum. Han desbordat les expectatives perquè tots esperàvem molt més que una conversa tranquil·la, com explicava la periodista Carolina Ferre. Perquè mesos després hem vist com s’ha aprovat una reforma laboral en la qual milers de persones han quedat a la cua de la igualtat.
I açò em fa veure l’antagonisme amb lo español, perquè veig com una Beatriu Cardona, per exemple, empeny altres polítiques en defensa dels col·lectius amb condicions laborals precàries – com les kellys, o les encaixadores de taronja- aquestes sí, feministes en la praxi i no només en la doctrina, com es va vendre aquell 13 de novembre al teatre Olimpia. Però també nacionals, perquè allò que interessa a les valencianes i valencians és un País Valencià amb polítiques que posen al centre els treballadors i treballadores i que garantisquen la seua estabilitat, però també que garantisca seguretat als empresaris – i sabeu que no em referisc a un Juan Roig.
I això, ministra, no es fa «no tocant ni una coma», això es fa escoltant les desenes de Beatriu Cardona que hi ha a l’estat espanyol, es fa escoltant els sindicats de la confrontació i no només els de la concertació. I perquè ens fiquen bastons a les rodes, el País Valencià no necessita una vicepresidenta que accepta i abraça una reforma laboral de la CEOE, el que necessita és una vicepresidència amb consciència de classe. Algú que no seu a parlar exclusivament d’aquelles coses que sempre han recaigut sobre les dones, sinó que seu a parlar del paper de la dona en la indústria, l’urbanisme, en l’economia, en el medi ambient, en la política fiscal… i amb una mirada molt més llarga que el simple fet d’escoltar perquè som dones i el termòmetre de l’empatia té més graus. Perquè això, benvolgudes, no són «otras políticas», això és «más de lo mismo».
Però no només em fa pensar en la lamentació d’una reforma laboral, a mitges, aprovada. Em fa pensar en l’antagonisme que han viscut els carrers de València. De l’activisme liderat per Zahia Guidoum, qui reclama un concert econòmic, qui reivindica uns serveis públics de qualitat sense plorar a Madrid allò que és nostre, allò que ens espolia cada any, però que se l’anomena «tracte just» a les quatre pancartes d’una processó, més semblant a l’acompanyament dels morts al cementeri, que als crits d’aquella primavera valenciana que també va ser liderada per moltes joves. Recorde una Zahia reclamant el dret a veure totes les televisions públiques que emeten en la nostra llengua, mentre «las otras políticas» es passen la pilota de les solucions com si jugaren a l’escala i corda.
«Nosotras sois vosotras», ministra Díaz, vol dir que «vosotras» -apel·lant també a les cures de què està acostumada a parlar la nostra vicepresidenta- teniu cura i protegiu la nostra llengua, com ho fa Anna Oliver al capdavant d’ACPV, perquè això és el nostre patrimoni. Però ací, hem de ser les republicanes, com la Montse Bassa, les qui peguem un cop de puny damunt la taula per aconseguir que el castellà ja no ha de ser obligatòriament llengua vehicular a les escoles amb la LOMLOE, mentre al País Valencià la llei Marzà de plurilingüisme amenaça les escoles de les comarques valencianoparlants. Ah!, mentre auguren un augment del percentatge d’educació en valencià en les zones castellanoparlants, això sí, donant-li vida a la màgia de «l’exempció».
«Otras políticas» de què, vicepresidenta Oltra? Altres polítiques, però ací, al País Valencià que és on està vosté governant, per barrar-li el pas al feixisme que s’està quedant -entre altres- amb el camp valencià i que està guanyant el discurs de la classe treballadora, mentre aquelles que us vau seure en aquella tertúlia excuseu la seua entrada quan les republicanes fem de palanca. Tot açò aplaudit, també, per les companyes i síndics de les respectives delegacions valencianes. Si més no, el titular d’ahir va ser «Compromís s’obri a dialogar amb Yolanda Díaz per al seu projecte polític, però sempre des de l’autonomia», no fora cas que diguera «sobirania».
Deixeu de fer descàrrecs i posar més noms, i treballeu per no donar a l’extrema dreta raons per governar.
