Parlar de polarització de l’opinió pública no deixa de ser una altra manera d’equidistància. Els que polaritzen són els que són, la dreta i la ultradreta, i bàsicament resulta difícil resistir la seua capacitat d’embrutar l’espai comunicatiu, la barreja de falsedats, insídies i afirmacions repugnants, per masclistes, per homòfobes i especialment per racistes i xenòfobes, amb què bombardegen insistentment els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
De fet, ben al contrari, sovint a l’altre costat el que es troben és tebiesa, entre la consciència de participar de l’statu quo, com el cas del PSOE i el seu entorn, o la consciència de disputar un combat en terreny hostil i a més tenint més escrúpols ètics que l’enemic, que no en té cap. Tindre algun compromís amb la veritat és un hàndicap en la guerra de zasques i en l’anomenada batalla cultural que és més aviat una lluita desigual contra propaganda de la pitjor espècie.
En aquest terreny de joc endimoniat, de sobte un escriptor que jo tenia per tebi, tovet i líricament i calculadament equidistant, el tal David Uclés, de sobte es converteix en l’objectiu de la guerrilla franquista, amb la qual cosa de sobte també sembla convertir-se en uno di noi. I crec que, encara que és de veres que la unitat és important i que l’enemic comú agermana, no ho és menys que cal saber escollir els companys de trinxera. Si no, et pot passar com a Alberto Ibáñez quan es va convertir en un dels més aferrissats defensors en províncies (inundables) del llefiscós Pedro Vallín. Ho diré més fàcil, si he de triar entre David Uclés i els feixistes que l’insulten ho tindré clar, però mai m’acabaré de refiar d’un senyor que sembla haver guanyat el Nadal perquè li tocava per decret amb una novel·la que barreja de manera inquietant i oportunista noms il·lustres, i que a més no es lleva mai el barret en interior (i en els photocalls) per semblar sobreactuadament rústic.
Tot això ho vinc a dir perquè en l’enèsim intercanvi de munició verbal en mitjans i xarxes sembla haver-se convertit en l’altra pota de l’antifeixisme dir que Óscar Puente fa les coses de categoria i que no hauria de dimitir sinó que poc menys que caldria fer-li un monument. És de veres que els atacs que ha rebut són moltes vegades tan sense escrúpols, tan cínics i tan avantatgistes que puc entendre les ganes que entren de defendre’l, però com que soc usuari regular del servei valencià de rodalia, doncs de seguida se’m passen.
A veure, que la gent del PP són uns miserables i que haurien de xapar la boca quan encara tenen Carles Mazón de diputat i pegant-se ell sí la vida cañón, que es veu que diuen a Madrid, i sense jubilar-se ni res, és una cosa, però que quan hi ha un accident, moren vora cinquanta persones i sembla prou clar que el manteniment de les infraestructures no va acompassat a l’increment del trànsit per la liberalització del servei hauria de dimitir, és una altra. I especialment quan això coincideix en el temps amb el col·lapse de la rodalia catalana.
Això, és clar, hauria d’anar acompanyat d’una investigació profunda de les pràctiques de les empreses encarregades de la substitució de les vies, que són, com no podia ser d’una altra manera, les sospitoses habituals. I la solució dels problemes dels trens de rodalia a Catalunya hauria d’anar acompanyada d’una revisió de la política ferroviària sencera a l’estat espanyol, perquè és evident, per una banda, que prioritza l’alta velocitat, i ni així s’arriba al manteniment adequat de les infraestructures i, per altra prioritza el servei de rodalia a Madrid exercint pràctiques colonials en altres llocs, particularment, ves per on, a Catalunya i al País Valencià. Passarà això? Jo supose que no, perquè els problemes són estructurals i ben arrelats en els poders i les dinàmiques acostumades d’aquesta segona restauració borbònica.
L’altre dia vaig veure el documental Frankenstein 04155, dirigit per Aitor Rei en 2015 sobre l’accident del tren Alvia a Angrois. El recomane molt. Es pot veure com les presses per inaugurar una línia d’alta velocitat que sembla que en realitat ni tan sols ho era, primer, i la urgència política per mantindre el servei, després, van fer que es reduïren al màxim els sistemes de seguretat que haurien pogut evitar l’accident. És interessant que per ahí desfilen primer José Blanco, ministre del PSOE, i després Ana Pastor, ministra del PP. Em fa la impressió que el problema de base no canvia massa governen uns o altres, malgrat que, com mostra l’accident del metro a València, el nivell de cinisme i poca vergonya no siga exactament el mateix.
Ja ho vaig escriure fa un parell de setmanes, però ho diré més clar. L’estat espanyol és un país brut, oligàrquic, clientelar i corrupte, molt menys ric del que es pensa, on les obres públiques tenen bàsicament dues funcions: la propaganda del govern de torn i que es perden diners pel camí i acaben en les butxaques de cognoms il·lustres. I això no hi ha missa funeral carregada d’ideologia que ho tape. Tot el que no siga enfrontar-se amb les raons profundes del problema, tot el que siga sumar-se a les batalletes retòriques de poca alçada, és simplement fum de botja, espectacle pirotècnic, entertainment.
I sí, com a victimista perifèric, que és com ens va anomenar en certa ocasió, pense que Óscar Puente hauria de dimitir, per Adamuz, pel servei de rodalia de Catalunya i pel desastre quotidià als nostres trens. Però tinc molt clar que això a soles no soluciona res i pot crear a més una falsa sensació de reparació. La corrupció estructural, el colonialisme interior i el classisme del Regne d’Espanya són el problema. O, si es vol, la versió celtibèrica del capitalisme neoliberal.
