No fou casualitat que anomenés bancor la moneda de l’experiment mental de crèdit mutu del principi de la sèrie. Fou el nom que proposà Keynes en la conferència de Bretton Woods (1944) per la moneda d’un sistema especial que tingués mirament amb l’equilibri comercial entre països (vegeu la nota 2 de «L’essència del diner confiança»). Un estat incrementaria el seu saldo en bancor quan exporta i el reduiria quan importa. Amb certs trets singulars, i a escala de la comunitat de països, el sistema seguiria en essència, però, el mateix principi del crèdit mutu que regeix en les petites comunitats que l’adopten: la reciprocitat. Les exportacions/importacions de cada país haurien de tendir a l’equilibri. La Unió Internacional de Compensació, l’organisme ideat per Keynes, incentivaria els contrapesos que haurien de combatre els desequilibris –font de tensions– entre països amb dèficit i superàvit. Derrotada la proposta pel disseny dels representants dels EUA, el que nasqué fou el Fons Monetari Internacional, les receptes del qual penalitzen els països deficitaris. La fórmula és sobradament coneguda: concedir-los préstecs amb interés imposant-los condicions de caire neoliberal com privatitzacions i retallades de la despesa social.
Tornem, però a la petita escala. El crèdit mutu ja hi era en les idees que inspiraren a socialistes utòpics i anarquistes de la primera part de segle XIX com Robert Owen o Pierre-Joseph Proudhon. L’esquema contemporani, però fou desenvolupat per Michael Linton en la dècada de 1980, impulsor del primer sistema en la comarca Comox Valley de l’illa canadenca de Vancouver, i autor del manual de disseny de LETSystem que ha orientat desenvolupaments posteriors. Començaven a popularitzar-se els computadors personals –encara sense internet– i el programari de LETSystem (registre de comptes, transaccions i extractes de comptes) funcionava en els modestos equips de l’època, en termes de potència computacional.
El notable desenvolupament de les tecnologies de la informació i comunicació facilita la implementació dels sistemes LETS. La filosofia, però continua sent la que dissenyà Michael Linton amb els ajustos que cada comunitat decideix aplicar, de vegades amb el disgust del mateix Linton(1). LETS és l’acrònim de l’anglés Local Exchange Trading System, que sovint es tradueix per Sistemes d’Intercanvi Local. Els del País Valencià s’anomenen ECOXARXES i la moneda, ECO. Si originalment local denotava la restricció geogràfica de les comunitats LETS, hui en dia, amb l’explosió d’internet, les comunitats d’intercanvi LETS no necessàriament han d’estar geogràficament concentrades i, si oferents i demandants s’hi acomoden, la dispersió no és un obstacle. Local expressaria «pels membres de la comunitat», igual que en el cas del Dividend Universal de la moneda lliure Ğ1, universal significa «pels membres del projecte».
En l’entrevista de la nota (1) Michael Linton conta com arribaren al disseny original de la primera LETS de Vancouver. Al voltant de 1982 els tipus bancaris es posaren pels núvols, amb hipoteques al 18%. Ja hem vist com funciona el sistema monetari hegemònic: precisament quan el nivell de preus ha crescut i caldrien més diners per a comprar els mateixos béns, el banc central opera per a dificultar l’accés als diners, retirant-ne de la circulació i pujant les taxes d’interés(2). En la comunitat, però diu Linton, hi havia les mateixes habilitats, les eines, les necessitats, així que decidiren crear els seus propis diners. Un discurs que recorda el del batlle de la localitat tirolesa de Wörgl abans de posar en marxa el diner minvant de Silvio Gesell durant la Gran Depressió (vegeu «Lliure-moneda en Àustria. El miracle de Wörgl»). Aquell fou un projecte municipal i els diners, en format paper, començaven la seua circulació a partir de la despesa de l’Ajuntament. No era el cas del LETS de Vancouver. Els participants tindrien un compte –en moneda pròpia– en el programari d’un computador. Però quanta crear-ne al començament per a cada compte, 1000 unitats? 100?
La qüestió també és pertinent en el sistema que hem anomenat diner-coproduït, i la resposta consistí en proveir els comptes amb el Dividend Universal, tant en la versió dels creditistes socials (vegeu «L’illa dels nàufregs») com en l’actual projecta juniste (Ğ1) suportat teòricament per la Teoria Relativa del Diner (TRM). En Vancouver, continua Linton «A la fi vam decidir començar a zero (…) Si obteniu alguna cosa d’algú, us comprometeu a proporcionar alguna cosa per a algú altre a la xarxa. Ho hem anomenat crèdit mutu». A l’anterior article ja en parlàrem: els comptes en negatiu creen diners, és a dir, un compromís d’aportar quelcom que algú de la comunitat valore i demande, cancel·lant així el dèbit.
Com en la moneda coproduïda Ğ1, en els sistemes de crèdit mutu el concepte d’interés està absent, ni per gravar els saldos negatius ni per premiar els positius. Ambdós sistemes, el diner-coproduït i el crèdit mutu, consideren que el diner hauria de ser solament un sistema comptable, és a dir, informació, la divulgació de la qual (l’estat dels comptes i les transaccions) és fonamental perquè la comunitat estime el compromís dels participants amb el projecte. Ambdós es basen en la confiança. La transparència està al servei de l’autoregulació comunitària dels sistemes.
En el projecte Ğ1 tothom, membres i no membres, poden observar la informació dels comptes, saldos i transaccions inclosos. Solament cal clicar «Directori» en aquest lloc web i explorar en la caixa «Buscar». En els sistemes de crèdit mutu sols els membres veuen la informació dels comptes. En la pàgina Preguntes Freqüents de la web CES (Community Exchange System), usada per les ECOXARXES valencianes, es recorda que el saldo de tots és visible per a tothom (membres) i es recomana que abans de comerciar amb algú es consulte el seu estat per si de cas ha fet moltes compres i arrossega un gran dèbit, el que podria qüestionar el principi de reciprocitat.
Continuarem amb més aspectes del crèdit mutu i el compararem amb el diner coproduït.
(1) Vegeu aquesta entrevista.
(2) Hi ha pinzellades d’aquest funcionament en diverses peces de la sèrie. Una d’elles, la titulada «Les operacions del Banc Central»
