Ja ho he dit, però, com passa sempre, les veritats essencials convé repetir-les sovint, perquè ningú escolta: si Pedro Sánchez i el bloc progressista acaben perdent les pròximes eleccions generals del 23 de juliol serà perquè la dreta ha aconseguit convéncer l’electorat que l’esquerra espanyola és, en realitat, antiespanyola.
Les paradoxes donen molt de joc. Com pot ser que un president del Govern espanyol siga, en realitat antiespanyol? Molt fàcil. Perquè representa un conglomerat d’interessos comunistes, independentistes, terroristes, animalistes, avortistes i el que faça falta. Vos pareix simple? Doncs l’electorat de dretes hi creu de manera absoluta. I una part de l’electorat d’esquerres, pel que es veu, també n’ha acabat convençut, i per això es queda a casa i no va a votar.
No hi ha manera d’eixir del clot. Sempre que ha geovernat el PSOE a Espanya, la canturel·la de l’antiEspanya s’ha posat en circulació. Va passar amb Felipe González (poc) i, sobretot, amb Rodríguez Zapatero i amb Pedro Sánchez (molt). Pensareu que és una manipulació i una simplificació tan burda que és impossible que cole: doncs cola. Òbviament ni González ni Zapatero ni Sánchez són dimonis separatistes, terroristes i marxistes, però això és igual. Que els vote Txapote. I així estem.
Açò ja ho he escrit, però ho tornaré a repetir fins l’extenuació: La història d’Espanya és la llarga pugna de la meitat del país per expulsar l’altra meitat. Al segle XV van expulsar els jueus, al segle XVII els moriscos, al XIX es van desfer dels liberals i en 1939 van fer la gran neteja: morts o exiliats els republicans (de dretes i d’esquerres), els separatistes, els rojos i els maçons. Per això no deixa de ser irònic que, quan els catalans van decidir deixar de ser espanyols, els ho impediren manu militari….
Així les coses, l’unica reflexió que queda per fer és la següent: efectivament, jo sóc del bàndol de l’antiEspanya. Em sent definitivament a gust amb republicans, amb esquerrans recalcitrants, amb independentistes, amb exetarres, amb ateus, amb marxistes i amb descreguts en general, no sent jo ni republicà, ni esquerrà recalcitrant, ni independentista, ni exetarra, ni ateu, ni marxista… només un poc descregut, val a dir. Però aquests són els meus. No considere meus ni els fanàtics antiavortistes, ni els ultracatòlics, ni els reaccionaris, ni els monàrquics amb benes als ulls, ni els centralistes, ni els neoliberals.
Jo només soc un liberal d’ampli espectre que creuria en un món de persones raonables i tolerants. Aquest món, ara mateix, no inclou l’Espanya actual. Per tant, em declare antiEspanya. I votaré el 23 de juliol en conseqüència. I hi perdré, segurament, però ningú em llevarà la idea que tinc la raó.
És un pobre consol, ja ho sé. Els altres també pensen que tenen la raó. Però no la tenen. Per què? Perquè no es pot tindre la raó si per a imposar les teues idees has d’oprimir i esclafar la voluntat i el pensament de mig país.
Que continue, doncs, el gran circ espanyol. I que vos pille a tots confessats.
