«Ordinary People», gent corrent

Travessem temps difícils, si més no, per a la gent corrent. En anglés parlen de la normal people i de l’ordinary people -subtil distinció segons la qual els normals són els qui es comporten com la majoria i els ordinaris, a més de poder ser normals, tenen pocs diners. Ja cada u, mirant-se la ideologia i la butxaca si vol, que se situe… Segurament el senyor M punto Rajoy abans, i ara Feijóo i tota la fúria conservadora que ens dirigeix o ens vol dirigir, invoquen o convoquen en les seues arengues els primers, considerats els normals, convençuts de pescar peixets en el confús mar de vots, ja que fa temps que la societat sembla haver decidit -per silenci reivindicatiu obrer- que tots som normals, una mena de classe mitjana encara que plena de matisos. I tot i voler estar instal·lats en l’àuria mitjania, el divorci entre l’autopercepció personal i la tossuda realitat obri escletxes cada dia més fondes.

Escabussem-nos, en termes nàutics, en eixes escletxes: qui de nosaltres o els seus fills, pares i mares, amigues… no és víctima de treballs precaris i inestables, habitatges de preus impossibles, hipoteques i tipus d’interès altíssims, transports deficients i cars, cistelles de la compra estratosfèriques?… O qui no s’ha sentit allobit per parlar o escriure en valencià?… Continuem? No; no cal, veritat? De com està la carestia de la vida, tots entenem. Que l’1% de la població espanyola concentra més del 23% de la riquesa, és una dada incontestable, com ho és que any rere any el percentatge d’acumuladors augmenta -ho diuen les estadístiques-. El que no està tan clar és si som conscients de com uns pocs decideixen per nosaltres les coses que són importants per a nosaltres. I és que la majoria som gent normal, millor dit gent ordinària, que no entenem massa ni d’economia ni d’assumptes de la política, ni, ai!, tampoc conservem l’esperit lluitador d’anteriors generacions entre gent normal, corrent, o ordinària. Ens han bescanviat la utopia de la igualtat, la pau, la justícia, per la idea abstracta de la sacrosanta llibertat. Sí, som lliures! Som lliures?, per a què?, per a triar entre consumir cervesa o coca-cola?

I si pensem en termes de sobirania, la cosa encara es complica més. Vivim en un Estat suposadament descentralitzat, cosa que en teoria deu acostar-nos més a les decisions que influiran en les nostres vides. Però no oblidem que som gent ordinària, i que ara resulta que si ens preocupem pels recursos naturals del territori on habitem, ens diuen que som talibans de l’ecologia; si lluitem per la igualtat de persones, de gèneres, som feminazis; si volem viure en la nostra llengua, som intolerants i maleducats; si fem vagues per millorar les condicions laborals, som uns irresponsables; si volem tindre cura de la nostra cultura ancestral, som uns radicals separatistes, uns trenca pàtries… I, clar!, tota la brutícia que se’ns tira damunt, ens debilita. La gent normal, a més d’anar a votar periòdicament, som espectadors, ens han fet espectadors: de pactes i bregues que fan els professionals del tema, de desfilades de personatges creats a Hollywood o a les teles…, o ens bocabadem davant l’últim rècord de betlems gegantins o de lluminàries nadalenques, o anem de rebaixes amb il·lusió. I després tornem a casa a controlar les factures. I si vius a un barri extrem, posem que d’Alacant, no cal que esperes grans dotacions públiques que et facen la vida millor… Dit així, sembla desesperançador del tot. Com si l’alegria de viure s’escolara per la pica, però tenim la prerrogativa de votar…

Tanmateix, heus ací que encara a molta gent corrent ens queda l’esperança de bastir un món millor. Sí, és veritat que s’esvaeixen alguns referents que ens han fet la vida més bonica i la vista més clara, com el grup Zoo que ara plega, que es retira -de moment- deixant-nos a tots un poc orfes. O partits en qui confiàvem ara resten emmudits i quiets per seguir eixint en la foto. Però, amigues i amics, no tot està perdut: Colau de la Tona -quin homenatge del cantant Josep Nadal al famós bandoler de la Marina!- torna a escena; a Elx naixen grups com Meteoelx, preocupats pel mediambient, que s’expressen en la llengua del poble, la del poeta centenari Vicent Andrés Estellés; a València, associacions com Cuidem la Raïosa fan accions i propostes noves i precioses a peu de carrer, que envien als despatxos municipals i a les xarxes. Un llarg rosari d’idees i d’accions s’alcen per donar-nos espai i veu a la gent ordinària, entrellaçant diferents generacions. Hem d’obrir els ulls, alcem les veus, el món roda i la gent corrent estem ací.