Perquè una opressió triomfe de veritat, per a arribar allà on vulga amb impunitat, ha d’aconseguir que les persones oprimides l’accepten i la perpetuen. Perquè clar, com li direm a ningú que està sota una opressió quan la persona (o grup) et diu que «hi és perquè vol»? Ara per ara n’hi ha dues, d’opressions perpetrades per les mateixes persones oprimides: l’espanyola i el patriarcat.
Podem percebre’n més l’una o l’altra, fins i tot podem percebre l’opressió que suposa una i no l’altra. Fins i tot ens pot passar això sent part de les dues opressions. De fet, al País Valencià (i no només ací) passa, i molt, que es percep una opressió i no l’altra. De vegades sorprèn com es percep el «just dret de conquesta» que aplica Espanya en la llengua o el finançament i no com eixa mateixa supèrbia l’apliquen els homes sobre les dones. Els homes no s’autoperceben (quasi) mai com a opressors de les dones, sobretot aquells que no entren dins de l’hetenormativitat, la classe mitjana i la pell blanca. Però, al final, tot mascle està per sobre d’una femella, fins i tot el meu gos quan el passejo fa que ell i jo siguem masculins. Un gos castrat, per a més informació.
Però no venia jo a parlar del patriarcat, que no vull tornar a posar el dit a la nafra. O almenys, no a la mateixa nafra. Venia a parlar de la complicitat que suposa formar part d’allò que t’oprimeix i com de complicat és adonar-te que en formes part i que sostens allò que, a més, et fa sentir malament o t’exclou. En este cas, de la fal·làcia de l’Espanya plurinacional. Al remat, portem al voltant d’un segle intentant formar part d’Espanya amb un resultat devastador per a la nostra cultura, la nostra identitat, la nostra llengua i, fins i tot, la nostra butxaca. Amb la Constitució i l’Estatut d’Autonomia durant la Transició ens vam esforçar per formar part d’una «nova» Espanya, suposadament integradora i plurinacional. Però tot va resultar una estafa per a assimilar-nos en un espai de domini i control.
Durant dècades, hem vist com les delegacions territorials dels partits nacionals anaven sent silenciades en pro d’un suposat benefici col·lectiu. Ens han dit que parlar la nostra llengua en públic és una falta de respecte o que reclamar la transacció econòmica justa del finançament econòmic és egoista. Com ara ens diuen a les dones que exigir el reconeixement històric de l’opressió de gènere és injust davant altres persones «en pitjor situació». L’autoodi valencià s’ha bastit a base de fer-nos creure que hi ha una col·lectivitat més important que l’altra: l’espanyola per sobre de la valenciana.
No ens parlem de tu a tu amb Espanya, i ens ho han fet saber diverses vegades en l’última dècada. Amb el 15-M algunes persones i alguns partits van veure en Podemos una oportunitat d’intentar bastir, de nou, eixa igualtat davant l’estat per la qual molts partits nacionalistes portaven dècades lluitant. No obstant això, no hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, igual que no hi ha res més assimilat a un masclista de dretes que un d’esquerres. Quan es tracta de sotmetre, sempre es posen d’acord en allò essencial. Després va venir l’intent de Más País que, sense dubte, es va quedar en un intent fallit que només va funcionar amb el regionalisme madrileny.
Ara acaba d’arribar Sumar, un projecte suposadament nou que intenta aglutinar, de nou, una suposada diversitat nacional. Amb moltes diferències amb relació als projectes abans esmentats, sobretot pel que fa al lideratge, ja que en aquest cas el lidera una dona d’una nacionalitat oprimida. Però, com ja he dit abans, no hi ha res més triomfal per a una opressió que la col·laboració de les oprimides en la difusió de les seues premisses. Hi ha qui està fent palmes amb les orelles ja, assistint a l’acte de presentació i penjant fotos a xarxes per donar suport a un projecte que, se suposa, encara no sap on anirà. Com si els projectes propis i valencians des dels quals s’està lluitant fa dècades pel reconeixement nacional no foren suficient. Com si necessitàrem d’un pare o d’una mare que ens portara de la mà per a aconseguir una maduresa que mai no ens reconeixeran.
Clar que, com a feminista, m’és impossible no relacionar-ho amb l’opressió patriarcal i amb com les dones entenem que ens maquillem «perquè ens agrada», les sabates de taló ens fan femenines i ens «arreglem» sense estar ‘trencades’. Les dones aplaudim qualsevol manifestació d’homes suposadament aliats encara que okupen els pocs espais que ens hem batallat. De la mateixa manera, hem aplaudit a cada espanyol que ens ha regalat l’oïda amb falses promeses d’igualtat nacional. La veritat és que no soc pitonissa, però sospito que esta nova il·lusió tornarà a ser un mirall on la nostra identitat nacional quedarà sota el paraigües del País de Paises.
