«Només hi ha una cosa més trista que recordar que una vegada vas ser lliure, i això és oblidar que una vegada vas ser lliure». Aquesta frase, però, no és meua, és una de les multituds de sentències disparades per Leonard Peltier, militant del moviment indígena estatunidenc que en 1977 va ser declarat culpable i condemnat a dues cadenes perpètues consecutives per la mort de dos agents de l’FBI durant un tiroteig en 1975 en la reserva índia de Pine Ridge, en els territoris Sioux de Dakota del Sud on s’havia trobat mesos abans urani i carbó.
El 20 de gener del 2025, en les darreres agonies com a president nord-americà, Joe Biden va commutar la seua pena, de més de cinquanta anys empresonat, per la d’arrest domiciliari. Aquesta «gràcia» institucional, no pot amagar les irregularitats de la seua condemna (ell sempre s’ha declarat innocent) i l’evidència documentada que des del govern estatunidenc s’ha tractat la qüestió de la seua condemna com un escarment polític per a tot el moviment de resistència dels pobles originaris nord-americans.
-No ens rendirem- va exclamar en arribar a la reserva on els tenen confinats el govern racista i colonial dels Estats Units.- Guanyarem. Hem estat guanyant. Continuarem guanyant. Romandrem units. Ens unirem. Tal com estan les coses ara, hem estat units en tots els països indígenes. I contraatacarem. Continuarem fins que siguem una nació lliure. Vaig donar cinquanta anys per això. I donaré la resta de la meua vida. Així que no m’han trencat. No estic destruït!
Leonard Peltier és una de les centenars de milers de llums que il·luminen el món i ens donen el combustible de l’esperança per alimentar el caliu de la resistència contra la foscor d’aquests temps que trepitgem, on els feixismes postmoderns amplien definitivament els horrors del colonialisme a espais econòmics i socials que abans (ahir mateix) encara formaven part dels colonitzadors. ¿O aquesta fúria oligàrquica i Trumpista no significa que els fonaments del colonialisme tindran una «nova» interpretació interna cap als pied-noirs que ja no són útils dintre de les estructures institucionals de dominació mentre són espentats cap a la violència feixista i terrorista?
El feixisme no creix perquè sí, com un fenomen social espontani, creix perquè les polítiques de la dominació imperialista sembren els guarets socials i culturals amb la lògica colonial obligant les classes privilegiades històriques a formar part de la reacció per a poder sustentar els seus privilegis.
En les zones històricament colonitzades, com des de més de tres-cents anys ho és el País Valencià, aquest desig d’integració dels privilegiats desplaçats cap a la reacció feixista es veu amb una claredat clarificadora. Es veu analitzant la història i observant com, davant de la por de perdre els seus beneficis per la revolta dels agermanats, les classes privilegiades assumeixen Castella i el castellà com a arma del manteniment dels seus privilegis (per cert, qüestió aquesta de la llengua que continua passant hui en dia i que queda evidenciada en observar els resultats de la consulta lingüística en les escoles concertades i els territoris urbans de les classes dominants i privilegiades). Però també ho veiem, hui en dia, quan observem els Guixot, Rovira, Català i companyia centrant tot el seu esforç de servitud envers la metròpoli espanyola amb polítiques i discursos, avivant la violència colonial, destinats a la destrucció del seu poble i de la seua cultura originària.
Perquè la qüestió de la colonització es planteja, sobretot, en termes de força. La colonització, generalment, s’estableix amb un exercici de força en la seua forma més brutal, la conquesta; però sempre ve precedida per un intent de pacte amb les classes dirigents. Aquest pacte condiciona o pot condicionar el tipus de colonització i ocupació. O una destinada a l’extermini quasi total i a la segregació parcial o altra destinada a l’assimilació cultural esquitada de moments repressius vertebradors. El component ètnic, racial i religiós ací és determinant. Com també ho és el tipus de resistència. Però siga com siga el tipus de colonització, ambdues eleccions passen per la destrucció de la nació ocupada i per la destrucció de la seua cultura, llaços econòmics, comunitats i llengua.
Un poble sotmés després d’una contesa armada com ho va ser el valencià (1707/1715) es troba de sobte sota el govern d’un poder estranger i oprimit per una classe dirigent i col·laboracionista on la seua cultura, economia, institucions, dret i llengua queden abolides. Davant aquesta situació i moltes vegades, i en el cas valencià després de massacres terribles, (guerres austriacistes, guerres carlines i camperoles, motins cantonals i revolucionaris, la revolució i guerra del 36-39 i les guerrilles antifeixistes fins al 52 sumada a la repressió franquista) per a poder sobreviure es troba certa estabilitat basada en l’opressió, però encoratjada per un procés d’aparent concòrdia que pendula entre la coacció i la permissibilitat.
El règim del 78 tracta de ser aquest procés de concòrdia on la permissibilitat i la coacció s’intercalen sempre que la base de la relació siga la submissió i l’acatament de l’ordre colonial i capitalista. Ara bé, en aquesta guerra subterrània i de desgast, la relació sistèmica sempre es basarà en l’atac constant de la metròpoli (necessita aquesta lògica imperialista per a reproduir la seua pròpia supervivència) envers la cultura del poble oprimit, esperant que les capacitats i anhels d’alliberament popular queden destruïts
És ací on ens trobem ara mateix i les mobilitzacions en resposta per la DANA, per la consulta de la llengua en les escoles, contra la destrucció del territori i per la participació popular en la construcció del país enllacen amb les paraules amb les quals començàvem aquest escrit, recordant-nos que cada exercici de resistència contra la dominació (i últimament en tenim de molts) ha de recordar que el nostre poble, i tots els pobles i classes socials colonitzades del món, sols poden experimentar la llibertat mitjançant els actes de rebel·lia efectiva i continuada contra l’opressió.
