“L’alineació perfecta, l’equip somiat”. A la plaça, uns homes, prenent el sol, s’espolsaven les seues quimeres: “Ara que el Barça no pega potada bona, i el València i el Llevant o l’Elx van de capa caiguda, mireu, onze coses del País, triades per a disfrutar: la gamba roja, de Dénia, presentada com vullgueu, a la planxa o fresca bollida; després, quatre bones defenses: la carxofa, la paella, la taronja, i l’orxata, que si és d’Alboraia o de l’Almàssera, serà cosa encertada; a la mitja: les Falles, anomenades a Alacant Fogueres, i els Moros i Cristians; i jugant en punta, quatre elements tremendos: els coets (tant voladors, de bac, o de traca…), el valencià, la platja de l’Arenal de Xàbia, i l’amor”. Ja està! Imbatibles. Amb això a la fi del món. I si, al remat, volem cantar alguna cançoneta, endavant!, senyal que haurem gaudit i fruït com pertoca. Resulta que els clàssics, en aquells temps profunds, ja en deien: “Carpe diem”. I els nostres homes de la plaça també… I deixem a un costat els Trump, Putin, o Milei…, tinguem la festa en pau!
Per ací, és que podem tindre la festa en pau?… És que els colps emocionals són fluixets, són portadors? És a dir, podem suportar les situacions i efectes de la dana?, podem assistir a les malifetes de Mazón i els seus sous oficials?, o podem suportar que els joves no puguen emancipar-se per manca de vivenda?, o que moltes famílies, emparant-se i vivint del sou de la jubilació dels avis, vegen que les vivendes de protecció oficial d’Alacant van per als aprofitats i aposentats de l’oficialitat?, i què ens diuen de les guerres internacionals?… Calla!, callem!, era la consigna en els temps passats, aquells del franquisme. Una manera d’anar pel món. Encara que, si no obrim la boca, no podran saber quin mal ens apreta. Haurem d’obrir la boca ben oberta. Per a dir el que ens passa, i per a portar-nos al paladar, al gallet, i al cos, coses necessàries, si més no, les onze coses que hem anomenat; per bones i, ja posats, per necessàries, fugint de les asprors d’un Trump, d’un Putin, o d’un Milei, o seguint allò del carpe diem. Com vostés desitgen.
Gamba roja; carxofa, paella, taronja, orxata; Falles, Moros i Cristians; coets, valencià, l’Arenal, i amor; alineació cantada a l’espera d’un bon entrenador. Un entrenador, ben batallat ja siga entre les planes, o les serres o les marjals; entre les ones bé del Cap de Sant Antoni, bé el de La Nau, o bé de la platja de la Malva-rosa, com pujant pel Penyagolosa o pel Montgó.
Immediatament vindran les comparacions, que si Lamine Yamal, que si Mbappé, o anem a l’atac, o a gestionar, o a la defensiva… Cadascú ja decidirà, però és convenient que siga en equip, col·lectivament. Les nostres coses s’han de defensar col·lectivament. Ens volen dividits, compartimentats. Diuen Castelló, València, i Alacant, i a cada terra li donen el seu antídot: a València i Castelló, l’anticatalanisme; a Alacant, l’alacantinisme. El resultat i conclusió és que estem dividits, sense la força i ajuda que dona la unió, desmoralitzats, sense capacitat de reclamar res, sense inversions ni infraestructures adients (no connexió ferroviària amb l’aeroport de l’Altet, no tercer ni quart carril del by pass d’Alacant, carretera general dins de ciutat entre l’Esplanada i el Port d’Alacant, el Baix Segura inundable, manca d’aigua per a necessitats, no Corredor Mediterrani ni de passatgers ni de mercaderies, etc.).
I, entre l’all o el marro, hi ha un partit polític que va engrossint. Un partit que ens nega com a entitat autonòmica, que està contra la cultura i la ciència, que no vol l’extensió de drets, que vota sempre contra apujar sous i salaris…: Vox. Que Déu ens agafe confessats!…, o, millor, anem per les onze o dotze o tretze… coses bones del País!
