*La ment només funciona en estat de calma, segons el físic quàntic i filòsof, David Bohm. I em sembla que té raó car crec que la manca d’un estat de calma en la ment provoca una alteració substancial del funcionament de la triangulació cognitiva: pensament / emocions i sentiments1/ i acció.
Per exemple, si la nostra ment està envaïda per l’ansietat, caurem en l’és veritat allò que temem que és veritat i en conductes retractives –les tres coses en relació de cercle viciós- i si està envaïda per l’eufòria caurem en l’és veritat allò que desitgem que siga veritat i conductes expansives– les tres coses també en relació de cercle viciós.
Evidentment, el disfuncionament de la ment a causa de la manca de calma està determinat per factors individuals, però limitar-nos-hi seria caure en una mena de reduccionisme. Els factors col·lectius també hi compten. No oblidem pas que som animals de ramat i que les creences, els prejudicis, les regles… dels grups en què hem existit i existim ens constituïxen i ens afecten.
Sobretot, òbviament, els grups patològics primaris i secundaris, ja sia neurotitzants, ja sia psicotitzants, que no sols ens fan perdre la calma, tot alterant el funcionament de la nostra triangulació cognitiva, pensament / emocions i sentiments1/ i acció, sinó que fins i tot poden arribar a fer-nos perdre l’oremus. Un disfuncionament mental en relació de cercle viciós, per cert, amb la dinàmica del grup patològic.
No obstant això, la pertanyença a un grup patològic no implica, evidentment, cap destí prefixat. La nostra biografia sempre la podem canviar, bé mirant de transformar el grup patològic; bé eixint-nos-en. Com a condició sine qua non, potser, haver tocat fons en la problemàtica que ens crea la pertanyença a l’esmentat grup i haver-ne pres consciència
Siga quina siga l’opció que es prenga, com que amb la nostra iniciativa per a transformar o emancipar-nos del grup patològic podem perdre l’estat de calma necessari per a un bon funcionament de la nostra ment, és recomanable no fer-la a pit descobert, sinó dotar-nos-hi d’instruments com la psicoteràpia, un grup de plausibilitat2, (…) –o els dos alhora- , basats, atesa la finalitat pretesa, en la teràpia ecosistèmica.
(1) Segons el neurocientífic, A. Damaso, les emocions són primigènies als sentiments.
(2) Un grup de plausibilitat seria aquell grup en què algú:
- Se sent estimat.
- Es confirma el seu self – autoimatge – i no li cal cap pseudoself.
- Té un crèdit i un reconeixement.
- Pot fer més real el seu marc de sentit: visió del món, sistema de valors, esquemes de percepció i d’interpretació…
- És un home – un àmbit social en què troba llibertat i seguretat – per a ell.
- Té la possibilitat d’advocats del diable
