Segons el Teorema de Thomas, once situations are defined as real, they are real in their consequences*. És a dir, que, independentment del biaix de confirmació1 del nostre raonament, el resultat positiu o negatiu de les nostres accions dependrà de com de realista o absurd siga el nostre pressupost de partida –allò que donem per establert. Vegem-ne alguns exemples negatius:
- Un valencianoparlant es creu que a la ciutat de València no es pot parlar en valencià. Aleshores, en fer un ús restrictiu, totes les interactuacions les realitza en castellà, tot confirmant que a la ciutat de València no es pot parlar en valencià.
- Un actor/una actriu creu que actuarà malament. Aleshores, mentres interpreta es dedica a observar la reacció del públic. Com que no la veu favorable, es posa nerviós-a i acaba per actuar malament.
- L’acudit del martell2.
- El funcionament de la paranoia segons el psiquiatre, Enrique González Duro3: (…) “Que piensen o hablen mal de uno es posible, puede ser cierto, pero el paranoico, por su baja autoestima, lo transforma en algo inequívocamente cierto y continuamente confirma esta certidumbre con nuevos indicios, miradas, gestos o palabras que interpreta siempre en el mismo sentido negativo. Observa con atención la realidad, buscando en ella lo que espera, desea y teme encontrar la ‘clave’ que le signifique ciertamente que los demás están en contra de él “(…)
- El funcionament del prejudici ja siga ètnic, lingüístic, religiós, de classe social, sexual. Posem l’ètnic. Si a una gent se’ls diu que les persones d’una determinada ètnia són gent roïna, encara que no hi hagen tingut cap experiència i contra la mateixa evidència s’inventaran fets que no són tals: voran la maldat en aquestes persones. I acabaran estigmatitzant-los i ningunejant-los com a mínim.
Un exemple positiu apreciable en Pigmalion de George Bernard Shaw4, basat en la llegenda grega de Pigmalió i Galatea, i en Pigmalió d’Ovidi. Molt sucintament. Un cavaller i un lingüista fan una travessa per a convertir una florista en una senyoreta. Una volta ho aconseguixen la florista s’adreça al lingüista, tot dient-li que qui va aconseguir que la convertiren en una senyoreta no va ser ell, sinó el cavaller que des del principi la va tractar com una senyoreta.
Conclusió: vist el funcionament del Teorema de Thomas, tot sembla que cal prendre’l seriosament. És a dir, cal examinar els nostres pressupostos per a vore a on ens conduixen per a revisar-los o no –per la influència que tenen en les nostres vides, evidentment.
*Si es pren una situació com a real, aquesta serà real en les seues conseqüències.
(1) Segons el biaix de confirmació, les úniques evidències que es tenen en compte són les que confirmen el nostre pressupost de partida i s’ignoren/rebutgen totes les que demostren la seua falsedat.
Veure Por qué pensamos lo que pensamos, Vicent Botella i Soler/JavierLópez Alós, Editorial Aepa.
(2) Coses de la vida XVIII: Il.lusió positiva/Il.lusió negativa – i viceversa, Eugeni Gregori-Climent, Diari La Veu.
(3) La Paranoia, Enrique González Duro, Temas de Hoy.
(4) Pigmalion, George Bernard Shaw, Editorial Bruguera.
