En el model humboldià de la Universitat, cada ciència ocupa el seu lloc en un sistema (…) contràriament, la idea de interdisciplinarietat pertany a l’època de la deslegitimació i al seu urgent empirisme. La relació amb el saber no és la de realització de la vida de l’esperit o la d’emancipació de la humanitat; és la dels utilitzadors d’uns útils conceptuals i materials complexes i la dels beneficiaris d’aquestes actuacions (…) en els dos casos, la deslegitimació i el domini de la performativitat són el toc d’agonia de l’era del Professor.
La condició Postmoderna. Jean-François Lyotard
1
Sense Metarelat ni Metallenguatge que formule la finalitat i l’ús adequat del Saber, el Món d’Ahir se’n va en orris, i tota l’estructura social i institucional que li va al darrere s’escola pels avencs que va programar per a tots aquells que va apartar als marges, de fet, pels esvorancs de la immundícia que allunyava de si li arriba la fetor de la brossa que ha anat llançant, mentrestant especulava amb el saber què fer amb el saber que creia saber, una vertadera proesa si ens ateníem a l’observació dels esdeveniments que informaven que ni l’emancipació de la humanitat ni la realització d’una vida de l’esperit progressaven adequadament, però l’home és tossut, sobretot l’home que creu ocupar un poder que s’ha guanyat, un poder no heretat, cosa gens fàcil en aquell món taxat, certament, tant que costa de trobar espècimens d’aquestes característiques, més aïna en veurem afectats per l’oblit de l’origen, i encara més freqüents seran els casos en què hom no vol recordar el mal provocat tot el temps que ha trigat fins arribar a creure que mereix l’absolució, la redempció, per haver merescut aital condició, tenir poder, quasi com d’esquitllentes, excusant-se tota l’estona, enlloc de fer el que s’ha de fer, estar fent-ho, i haver-ho fet, situar-se del lloc de l’altre, que és tant com delegar el poder, ai, renunciar, atorgar-lo a l’espai que fa de mitjancer entre si i allò altre, més ais, obviar cap mena de traducció, transferència que assimile a aquell que tinc al davant, àdhuc callar en la seva presència, esdevenir pur genitiu passiu i objectivar-me fins que hagem comprés, ell que no és menys, i jo que no sóc més, en una mena d’operació osmòtica que anivelle les pressions dels dos compartiments i així obrir la comporta que permeta la comunicació que deia Hölderlin sense que es puga produir cap devessall, com aquells tan gegantins del Món d’Ahir, que ni els déus varen voler assumir, ni mirar-los varen voler, ni anomenar-los de cap manera de mena nominativa ni gestual, i tot per una vanitat mal acceptada que és la pitjor de les vanitats perquè et pretens un sant quan en realitat ets un dimoni, ais a la gana.
2
L’home va perdre tot el temps del món fora del món, l’home poderós que, per una banda, va atorgar-se el dret d’ésser-hi entre costures que l’aïllaven d’haver d’escoltar-se i, per l’altra, va limitar-se l’accés en exclusiva als camins que menaven a les opcions d’escollir, escoltar o no, ésser-hi o no, i així, l’home, aquell que podia assignar-se aital categoria i la resta, va romandre metafísicament incapacitat de ser parlat pel llenguatge, condició indispensable –per no usar terminologia adscrita a la ciència, que aquí hem reduït a la seua consideració general de relat- per tal de fer món, i ésser, no únicament amb valor adverbial locatiu, hi, sinó amb categoria existencial fàctica, ser, i produir batecs en correspondència amb la Terra, com quan els grecs vivien en present les recomanacions dels oracles, com quan compartien el relat com una guia verídica d’allò que els succeïa, a ells i als déus, com quan encara –Jesucrist aliè- la varietat de versemblança era tan immensa que solament la pretensió de reducció es veia cosa de foll, més, d’algú que a l’Acadèmia no ingressaria, segur, que d’Aritmètica no en sabia si pensava que les múltiples experiències del món es limitaven a una sola cara, els grecs, que eren capaços d’uns Elements euclidians que encara avui, sobretot avui, traspassat ja el Món d’Ahir, ens costen d’entendre, igual de dificultosos que la Geometria Newtoniana justament encara basada, no en càlculs diferencials, sinó en aquella vectorial hereva del grec, però no, optà, l’home poderós, per dedicar-se durant dos mil anys a la cancel·lació d’accedir al món, fent de les prescripcions cristianes l’única opció d’interpretació del món.
3
Ara ja sabem allò que El Món d’Ahir, òbviament, ignorava, mai la història pot enunciar veritats o falsedats el temps que dura el dir i el veure dels fets a què fa referència, necessàriament el seu és un saber diferit que encara haurà de sotmetre’s a les validacions o no de l’estructura social, i encara i així a la variabilitat parcial de les mutacions que el cos de la societat experimente, si més no durant uns períodes generosos de temps, amb l’avantatge que es pot permetre el luxe de no haver de amuntegar prescripcions mancades d’incoherències, pot, en qualsevol moment, revisar els suposats referents admesos com a certs i baratar-los per altres si altres documents així ho justifiquen, però sempre ho farà en la distància, bressolada per l’assossec que el bon mirar i el millor parlar aconsellen, i per molta satisfacció que sure en l’ambient, ara ja ho sabem, no es pot pensar que les peces del sistema, conservadores per definició, retindran el lloc en l’espai eternament, ara ho sabem, no hi ha estabilitat assegurada, ningú és capaç d’ajornar l’entropia a què qualsevol mecanisme està subjugat, imperis i reis, senyors i banquers, exèrcits i voluntats, tots, absolutament tot, resta dependent, finalment, d’un atzar insondable, del qual els déus tampoc no es fan càrrec.
