Viel hat erfahren der Mensch,
Der Himmliscgen viele genannt,
Seit ein Gespräch wir sind
Und hören können voneinander.
Hölderlin
Kein Ding sei wo das Wort genricht
Das Wort, Stefan George
Ein «ist» ergibt sich wo das Wort zerbricht
Unterwegs zur Sprache, Martin Heidegger
1
Hi ha paraules que únicament pot conèixer el dimoni, coses de les quals el seu saber, en ser innomenables, també innombrables, és abduït i corcat de soca-rel el lloc llur des d’on poder ser, i així es romp l’opció d’estar en el món d’allò, me dió una hostia!, d’allò que, és molt dur, sense pertinença possible ni redempció dissoluble en cap tendència de ramat, opac a la cadena sígnica i invisible als mitjans coneguts de comunicació, una mena de ruptura en el joc de qualsevol ser que és, justament, en el mostrar-se i retraure’s, per bé que indubtablement destinat a la mort, un final que és un retorn perquè el guia un nom, però no això de la qual cosa únicament pot conèixer el faedor de pactes irrompibles, ja ens coneguem, en subjuntiu, sentències que cancel·len l’avenir en anul·lar perífrasis que pertanyen, aquestes sí en contenir el temps, al món, un món farcit de por, òbviament qui la negue menteix, finible i menat per bisbes del soroll, naix consumit, tot i que el món del món respira i s’oculta i es presenta com un ser destinat a repetir-se canviant en la seua temporalitat eventual i aspira des del silenci a connectar-se amb l’origen del qual surt, la terra, en forma d’obra d’art, per exemple, on les paraules observen la intransitivitat que li pertany a l’inici i la transitivitat amb què honoren els referents adscrits al món, en una mena de llampec que ocorre al clar del bosc on la veritat muda amb cada cop d’il·luminació, cada vegada que surt el sol, i on les sentències, ets un amic, no tenen cabuda, perquè, si bé és lícit de conrear l’amistat al món, no és versemblant mostrar contrarietat tot i excusant-se en la manca de criteri per evitar-la, cosa que ocorre quan, insistim, es fa ús de la paraula morta, això és impossible, per estalviar-se d’assenyalar la posició des de la qual es pretén comparèixer per suposadament compartir, i així es provoca l’avenc per on destil·la la mascarada d’un món fals i ostensivament mentider, se ve que nunca le han dado una hostia, justament el món que practica aqueixa funció d’organització del consens, assenyalada ja en Kant en la Crítica del Juí, on el plaer estètic no és el delit que el subjecte experimenta per l’objecte sinó el plaer que es deriva de comprovar que hom pertany a un determinat grup, la humanitat en Kant, capaç de reconèixer el que és bell, un món de fal·làcies i de negociacions infinites, de progressió absurda perquè de fet no se’n surt d’on s’era, l’estantissa metafísica que s’apropia de la veritat i no accepta l’indefinit per company, una veritat, aqueix subjuntiu que deixava en l’aire l’acompliment del desig, perquè la veritat, la posada per obra de la veritat, no s’assoleix mitjançant una conciliació i perfecta adequació d’allò intern i allò extern, de la idea i de l’aparença sensible, que hagués volgut Hegel, sinó pel camí del manteniment del conflicte entre món i terra, en l’obra, ja siga un estri quotidià, un poema, una peça musical, un teorema, una construcció arquitectònica o una escultura, fins i tot un útil en desús, en un diàleg ver entre l’exposició del món en qualsevol d’aquestes (i altres) formes i la producció de la terra, en una observança franca entre l’eventualitat i l’estructura, en una sincera dialogia entre la localitat mundana i la comarca terrenal, però hi ha qui trontolla en saber-se sacsejat, me dió una hostia, pel vertigen de la perifèria, no seria crític, en creure’s allunyat de la tribu, dèbilment protegit per l’ornament dels dubtes, enlloc de voltat de cuirassa de certitud, cohesió, massa ferma d’absoluta i segura consistència, capbussat en l’evidència que la filosofia de l’ontos on platònic, una mena d’aere perennius, i mor d’ànsia si enlloc de pensar que mira, únicament presta atenció i àdhuc deixa de respirar si aquesta atenció és col·lateral, immers en un espai euclidià, que no és suficient de transitar, clar que no, sinó que s’ha d’estar en disposició de deixar-se dur, abandonar el comandament, partir, oblidar-se dels consensos, lliurar les armes de la mediocritat si no se’n tenen d’altres i reconèixer-se, com allò que juntament amb allò que únicament queda, la paraula dels poetes, marge, i així renunciar a cap pretensió ni efímera ni perpètua de ser, perquè, efectivament en els entorns de món en què ens movem, la postmodernitat, del ser ja no queda res, i anar-se’n, golafrejar de terra tant com es puga i apartar-se del soroll de la brama, fer d’allò que ha de ser un allò que va ser i un allò que és, abans de perdre la memòria i obturar una sortida digna destinada a la mort, muy fácil, la solitud, el silenci, mátalo, mátalo, les cagades s’han d’assumir, però mai, mai, llançar el pet a la recerca d’una redempció, la meua Ona això no ho faria mai, mai, forma part del món inserit a la terra i després formarà part de la terra que el món recordarà.
