Des esclaves, alertes comme des chiens et les orteils dans des sandales de feutre, circulaient, en portant des plateaux.
Hérodias. Gustave Flaubert
1
Consell, de tots els pobles de Mallorca, és un dels més refractaris al turisme, però en canvi comença a assumir forasters laborals externs al municipi que amenacen de fer el gir colonialista, acomplir la substitució lingüista, baratar els usos i costums dels indígenes per altres d’importats que desconeixen els mínims que el saber estar centenari amb tanta paciència ha aconseguit col·locar al cap de la gent, una ocupació que es considera natural, com els grans que els surten als joves adolescents, com les reunions de malparlats a les portes de les escoletes, el renou i la brutor heretada dels quals ja és preocupant, una gent que, en trobar-te-la pel carrer, creuar-te-la, interpel·lar-la amb la mirada, el gest, quasi amb el somriure escaient si passeges pel poble i no t’ocupa el cervell cap vèrtex simptomàtic, més encara si vas amb Ona que a tot el món sol caure bé i gairebé sempre provoca un lleu estirament de llavis en horitzontal, aspirant a mostra de benestar, una gent, dic, incapaç de retornar la salutació, el bon dia, l’adéu, l’educació exigida i acceptada pels autòctons, aquesta tropa se la passa pels dallonses, i cada cop que ho veiem, cada cop que a alguna de les persones de tota la vida del poble li passa, un desassossec general inunda l’aire, un aire poc visitat pels turistes, efectivament, que passen de llarg perquè les guies no en parlen, ni bé ni malament, un aire que tanmateix conté racons interessants, possessions dignes de ser vistes, cases i carrers que es mereixen ser passejats, saludats, estimats, uns afores de finques espectaculars, uns camins escortats per parets de pedra seca que sorprenen de tan cuidats, unes oliveres centenàries que ningú s’ha endut de tan poc conegudes, a Consell de Mallorca s’hi està bé, força bé, si aconsegueixes evitar-te el mal pas foraster i continues invisible a la goluda insistència de la visita de consum, i encara, l’únic poble del món, això segur, que inclou el Cementeri en el Pla de Desestacionalització de l’Illa de Mallorca.
2
A Mallorca, malauradament, l’esclavisme envers els continentals és intens, de primeries cap als colonialistes per dret de conquesta, els espanyols, als quals reten obediència en girar de llengua, molt sovint, massa sovint, i més com més va, el pas del temps, les dependències laborals, l’allau massiu, la presència ostensiva de la dreta hereva del franquisme els primers i llarguíssims anys de la inexistent i mal anomenada transició, amb el partit Popular de majories absolutes, amb el vist i plau de la Reina de l’Illa, la Munar, i després amb els mal anomenats Pactes de Progrés de la suposada esquerra política i nacionalista, de posicions una mica més que conservadores envers els ocupants, també de cara als europeus, alemanys sobretot, que ja són una legió, i en segons zones (Cala Ratjada, per exemple) una òbvia majoria, però la cosa no aniria folrada d’ànsia fugissera si no fos perquè, senzillament, a l’illa ja no n’hi caben més, ni d’una banda ni de l’altra, i l’espècie autòctona està en perill d’extinció, com les sargantanes de Formentera, o el Vell Marí, les vies de comunicació estan saturades i els autobusos municipals a Ciutat van curulls d’ànimes en pena, i els interurbans, que tenen tots origen i final en la capital, com en els millors dissenys centralistes del franquisme, buits, com les ànimes d’aquells que no tenen altre remei que usar-los, malgrat els ocupe el viatge, mai superior a uns pocs quilòmetres –som a una Illa-, mig dia, el tren, si tens la sort de viure a prop d’unes de les poques estacions que hi ha, és una opció, clar, si hi treballes al cor de la Ciutat, altrament ja has begut oli, i tota aquesta pressió es viu, abans únicament en arribar la temporada forta de l’estiu, tot l’any, i es veu en les maneres de la conducció, mala educació extrema, situacions de perill innecessari, agressivitat al volant, i els controls inexistents, amb una policia i una guàrdia civil absolutament passant pena en qualsevol racó de les carreteres, fotent i prou, i ho escric perquè en arribar l’any ’94 ja m’avisaven que la cosa se n’havia anat en orris, però ara, ara mateix us puc assegurar que l’orri, el graner, ja s’ha socarrat, de fet ja no queden ovelles i les poques que encara pasturen et miren amb cara de moniato, la cara de qui no entén com collons hem estat capaços entre tots, de permetre l’ocupació, les dues, la vergonyant i la dels beneficis, la de qui venia per recordar-nos que açò és Espanya i la de qui ens proposava de comprar l’illa directament, sense embulls, vatuadell cent llamps!
