La metàfora, figura de discurs, presenta de manera oberta, mitjançant un conflicte entre identitat i diferència, el procés que, de manera encoberta, engendra les àrees semàntiques per fusió de les diferències dins de la identitat.
La Metàfora Viva, Paul Ricoeur
1
El llenguatge és l’aplec on van a confondre’s totes les opcions de vida de l’humà, un aplec infernal, val a dir, perquè les distàncies que cadascú pren com a mesura de distracció entre el seu ipse i els seus ídems mai són intercanviables, mai, i l’ús de les paraules no resulten gairebé mai útils per explicar les diferències, si més no en la seua completesa, i sempre hi roman un plus de soroll per desxifrar, tan maldestres en què hem acabat convertint-nos per la tossudesa de voler entendre el món des dels centres centrípets de la identitat, ja des de les primeres temptatives de compartir significats, tot i reduint els sentits a una identificació del referent i pensar que vèiem el mateix, ignorant així que, lluny de trobar-nos davant de la mateixa cosa, abans havíem de fer el trànsit, la transició, la via, la transformació des d’allò propi fins a allò estrany, i en aquest camí aprendre a sol·licitar de l’altre la possibilitat d’una entesa en aquella cosa que crèiem compartir, però mai, o en comptades ocasions, hem sabut copsar que, si no és des dels marges, allunyats de la complaença de l’assossec que ens aferma en lloc segur, ingràvids espectres del dir en la zona de seguretat dels iguals a mi, poca cosa podríem afegir al díctic de la prehistòria, i quasi res, també, a l’encontre les nits de foguera dels mites que anaven dibuixant en la reunió nocturna una guia per avançar en la direcció correcta, aquella que ens hagués permès de resoldre, sense trepitjar cap se, l’equació dels sentits, ajustar les distàncies, encara assumibles en l’oralitat, però ja impossibles d’acordar en el si del bastard, una màquina infernal, sí, de lexicalització i, per tant, de mort, el lloc on habitem els humans, aqueix aplec de reiteracions de nul·la productivitat, la interpretació de les quals, per molt que hom es vulga esforçar, no van més enllà de la sistemàtica ressonància que el codi permet.
2
I així ens hem fet humans, a través de la mateixa eina, simulant arts idèntiques, la productivitat de les quals era avaluada per gent de l’acadèmia, poc sospitosa de no saber les respostes, de fet aquestes ja hi eren implícites en les preguntes, les paraules ja anaven farcides del pus que les feia recognoscibles entre els faedors llurs, i per suposat la brama n’hi comprava tantes com podia al mercat de les repeticions, allí on la ignorància era el comerç més puixant, el context no podia ser més favorable, per poder ésser-hi hom s’havia d’esforçar a fer-se encabir en el text, en el teixit social que únicament el llenguatge era capaç d’assegurar, per bé que la fal·làcia sempre ha estat considerar aquesta clau de volta d’estar en el món, el llenguatge, com un ser sotmès a codi, a invariables del sistema que hom havia de reconèixer en la mateixa intensitat sempre, atemporalment, com una mena de substància que no es modificava sinó amb el pas lent del temps, tan lent que els canvis eren imperceptibles, una mena d’organització piramidal on decidien els de més amunt allò que els de més avall havien d’entendre, i així se’ls sotmetia en els mites, en les tragèdies, en les epopeies, en la Retòrica en general, inclosa l’oratòria, amb una excelsa excepció la Poètica, on era assumible una epífora transgressora, una paràfrasi infinita del referent on cada se podia escapolir-se de la dictadura de les consemblances, un paradís reduït i per això mateix exclusiu de molts pocs, tan pocs que resulta increïble comprovar com encara en queden, d’hermeneutes capaços de veure similituds allà on l’humà no detecta cap relació, hereus dels oracles que es comunicaven amb els déus, recialles del món en què allò propi s’acarava a allò estrany per fer productiva, no la contradicció entre identitat i diferència, sinó la que regeix l’existent entre l’altre i jo i impedir així la indiferència, la que pesa sobre la màquina del comunicar, el llenguatge, en realitat, l’única opció de fer-nos socialment acceptables uns als altres –aquest sense cursiva-, però no per això deixa de ser l’única opció, també, d’allunyar-nos del món en què un temps fórem humans capaços de veure i dir correspondències, enunciar efectes de similitud entre éssers de resposta variable i diversa, la temporalitat experimentada pels quals, cert, no era comparable a la nostra, per bé que érem, tots plegats, parts del mateix esdeveniment, aquest sí, no codificat en l’estretor de les taxonomies lingüístiques.
