«…wo sich das reine Zuwenig unbegreiflich verwandelt – umspringt in jener leere Zuviel»
Cinquena Duineser Elegie, Rainer Maria Rilke
L’estructura ordenada del joc permet al jugador abandonar-se a aquest i l’allibera del deure de la iniciativa, que és el que constitueix el vertader esforç de l’existència.
Verdad y Método, Hans-George Gadamer
Tots els jocs sagrats de l’art no són altra cosa que imitacions del joc infinit del món, de l’obra d’art que eternament està fent-se a si mateix.
Gespräch über die Poesie, Friedrich Schlegel
1
Què es perd amb la mundanitat, sinó la pròpia pertinença al món, l’haver de voler ser-hi, el desig inajornable de formar-ne part, tot allò que s’oculta darrere de la mediocritat camuflada en una mena d’acció irrefrenable, una activitat desproveïda de vera responsabilitat, si a aquesta paraula li assignàvem el valor radical que la constitueix, assumir decisions, realitzar les obligacions, allò ens n’hi lliura i permet, en canvi, un pertànyer a l’entorn on qualsevol excés és encara massa poc, facilita una sagnia de volences on el se no s’acota en cap direcció, un espai sense dimensions on el joc pren les regnes dels jugadors, els sotmet, no a cap cosa el valor moral de la qual puga posar-se en qüestió, al contrari, aquí les consideracions de valor edificants, o no, no entren en joc, ben bé es tracta d’una subjecció al redol on el llenguatge ha estat diluït en forma d’expressions guturals, tan belles com la natura pot emetre, però evidentment molt allunyades de l’aspiració que l’existir humà exigeix per poder-se atorgar un aital substantiu, un nom que s’ha guanyat, que es va guanyar, en entendre que escoltar, conèixer, compartir no eren atributs adients a la humilitat, açò si, efectivament desconegut pels pares de la història, sinó que els havíem de posar en correspondència amb la dignitat, una ètica social que no podia ser indiferent a l’altre, si aquest ignorar-lo, necessàriament, passava per fer-lo invisible, perquè hom no pot considerar-se en procés de millora si tot allò que l’allunya de la pretesa mundanitat en positiu és rebutjat de pla, ostensivament, amb violència muda, molt aparentment respectuosa, però violència al cap i a la fi, humilment sí, però que converteix en allò inexistent justament la part que per romandre apartada d’aqueixa mundanitat és encara capaç de viure en el món, en silenci, en solitari, amatent i en disposició, una posició que coneix perfectament els horitzons de vida dels éssers i dels ens que l’envolten i desconeix qualsevol temptació de reduir aqueix altre a cosa donada, contràriament li cedeix el poder estar en el llenguatge, en aqueixa modalitat de ser en el món pròpia de l’humà, i així, convertir-se ell també en món, tot allò que la mundanitat s’esforça en ocultar, la consciència de la repugnància en què s’està, de la qual cosa hom podria adonar-se’n en el cas de guaitar els ulls del proïsme, escoltar la paraula de l’altre, sotmetre la seua aparença de voluntat a l’escrutini d’un rebuig, i tot són coses negades a l’univers aquell.
2
Prendre la iniciativa, tan senzill i tan extremadament complex, oferir-se a comparèixer, jugar-se l’experiència, el cúmul de vivències, en formes diverses, dolor i aventura, sotmetiment i passió, esperança i resiliència, tot al mateix temps en una plaça, la vida, que pot mudar d’aparença en qualsevol moment, sobtadament, sense cap senyal previ que anuncie el canvi, endinsar-s’hi intensament en aquestes condicions no és gens fàcil, implica un abandonar-se on semblava que es menava cap a alguna destinació, evidencia un fer-se càrrec on ja no és possible distingir el subjecte de l’objecte, s’han fet al mateix temps història, història efectual que es realitza simultàniament, homogèniament, vitalment conceptualitzats, immediatament certs un i l’altre, l’acte i el contingut són la mateixa cosa, i, el que és més important, indestriables, impossibles ja de ser analitzats separadament, aïlladament, on la possessió és mútua, un estat en què la successió temporal ja no regeix les referències sinó únicament i absoluta l’ésser allí, i encara més màgic, desconegut per cap altre ens que temptés prendre la iniciativa, per això en la mundanitat no és possible compartir, conèixer, perquè el grau de la vida allà és zero i assumir un desplaçament que ens permeta mirar altrament no té sentit, justament el món a l’inrevés del fet d’ingressar en l’acció d’anar, propiciar, maldament siga a costa del se, sobretot a costa del se, que és la via per on em parla el llenguatge perquè prenga la iniciativa, un acte que ja no es distingeix gens ni mica del seu interior, precisament per això es passa de l’entorn al món.
