El joc de límit i transgressió es converteix avui en l’essencial pedra de toc d’eixe pensament de l’”origen”, del qual Nietzsche ens fa fer-nos càrrec des del començament mateix de la seua obra –d’un pensament que és a la vegada crítica i ontologia, d’un pensament que pensa la finitud de l’Ésser. A tots els qui s’esforcen a mantenir abans que res la unitat de la funció gramatical del “filòsof”…se’ls podria oposar l’exemplar empresa de Bataille [/Heidegger], que de forma constant i amb veritable èmfasi treballà en rompre en si mateix la sobirania del subjecte filosòfic.
«Préface a la transgression». Critique, 195-196, agost 1963, p. 757. Michael Foucault
1
La subjectivitat, aqueixa jàssena que sustenta la Modernitat, i que Heidegger vol transgredir apel·lant a un origen que parlaria del destí de l’Ésser en la seua completesa, on es dissoldrien les glaçades vel·leïtats de la transcendència d’un subjecte encara arrelat a la Metafísica, Bataille l’acara tot i reconeixent en les travesses que li surten arreu, heterogènies, la vertadera sobirania de la seua força, i el projecte de la submisa renúncia a aquella subjectivitat es torna en apertura a l’alliberament, inscrivint-la en el sol de l’estranyament, un enyor del Ser que l’estimat rector de Friburg de Brisgòvia vol resoldre construint un túnel sota la pesada capa d’atemporalitat que porte a presència aquell oblit que recorre sencera la nostra història des de l’exili de Dionís de l’Olimp i, en canvi, el membre del Col·legi de Sociologia de França, senzillament, en el seu reclam d’allò situat més enllà dels límits “raonables” que el subjecte capaç de generar món, l’únic món possible, vol imposar, es desplaça cap a opcions marginals que, tanmateix, suporten el pes que la jàssena corcada pel pas del temps ja no està en disposició d’aguantar, i així, de la mà d’un dels mestres de la sospita, el de Röken bei Lützen, abans esmentat, tots dos, Heidegger i Bataille, inicien la demolició de l’estructura iniciada en la presa de consciència del subjecte que existeix perquè pensa, posseïdor del grau en Raó, a pesar de les crítiques teòriques i pràctiques que li són ràpidament afegides, àdhuc del treball totalitzador de convertir-lo en la base d’un Esperit, la representació última del qual seria l’Estat, el Treball i la Família, tot molt protestant, quan en definitiva Homer ja havia col·locat en l’enyor de la Pàtria d’Ulisses el germen d’una separació del Mite, però que el Cristianisme, resolt a acabar definitivament amb l’alegria de la varietat i de la multiplicitat, aconsegueix esborrar del mapa, i allò que podia haver-se convertit en una adaptació del món dels orígens, reconduint el Mite a una Narració sense, però, renunciar a aquest, es transformà en una cancel·lació absoluta del Ser en favor de la Religió, i al seu torn la Il·lustració, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial, amb la Modernitat reposen en el lloc d’aquella la pretensió de fer de la Raó, el portador de la qual seria un subjecte la subjectivitat del qual pot tant com antany podia aquella, la jàssena que sosté l’edifici del conèixer, un conèixer ara en suspens des de la sospita, el desglaç i la desdelimitació del Ser.
2
Un final inesperat seria aquell que ens indiqués que conèixer no és altra cosa que la interconnexió dels ens en el planisferi de la igualtat, presents en la seua absència fins que la veu els converteix en fenòmens, però tots del mateix rang, amb el benentès que això únicament voldria dir que la tecnologia, qualsevol tecnologia, des de l’expressió en forma de dibuix, fins l’eina més rudimentària, no assumiria el risc de rebaixar de cap manera l’espai i el temps que li correspon a cadascú d’aquells, i en eixe deixar-se mostrar esdevenir Éssers de ple dret existencial, clar que això implicaria estar en el món altrament que ésser, sobretot per aquell que se n’ha desentès i s’hi ha allunyat, una reconsideració radical, un repensar-se de bell nou, de manera que es renunciés al suposat control d’aquell, i es tornés capaç d’escoltar deixant-se parlar per la parla primigènia que ocupava un temps tot el planisferi en idèntica densitat de resistència fos quina fos la direcció que el vent decidís governar, un ésser en condicions de no ser indiferent envers l’altre, ans al contrari, ensinistrat en el caure, educat en la posició de genitiu passiu, definitivament abduït per la invisibilitat que li retornaria el dret de pertànyer al món, eixe món d’éssers que se’l miren exiliat de si mateix, i d’aquesta forma conèixer seria, senzillament, dir i veure, sense notes més altes que altres, sense cancel·lacions que no foren les esdevingudes per la desconnexió de la xarxa d’intercomunicació de què parlàvem més amunt, un conèixer obert a qualsevol forma d’expressió, a qualsevol manifestació viva possible, i sí, seria un final inesperat, tan inesperat que els tràgics grecs seguirien representant-se en els teatres, els mateixos on ho feien fa més de dos mil anys.
