I aleshores, com si fora el senyal que esperava, Newland Archer s’aixeca a poc a poc i va caminar de retorn al seu hotel.
L’edat de la innocència. Edith Wharton
1
Jo tenia una casa a València. Una casa on no vivia. Era d’aquelles cases que sumen el tenir, àdhuc el símbol, però no el ser. Jo tenia una casa a València que, amb jo, no hi tenia gaire cosa a veure. No era per la casa, que em vaig estimar tot d’una, sinó pel lloc on era. Jo hi tenia una casa que el lloc, amb jo dedins, no s’estimava. Voltada de gent submisa i gent aliena, se sostenia amb la sola meua voluntat de seguir sent. I dic sola perquè va passar tota una eternitat fins que els pròxims, no dic els saludats, coneguts o passavolants, sinó la família, i solament uns pocs, poquíssims, entenguessen que la casa era a jo allò que als altres els era jo, un estrany en llur presència. Costa de dir, ja ho sé, però mai, davant d’un aliè a jo, es va usar en defensa de jo allò que a mi em definia i, amb açò, a la casa amb jo. Jo tenia una casa a València on jo era el rei si no hi deixava entrar ningú, perquè a tothom li era aliena, tothom m’era aliè, la gent del voltant, que mai va entendre que jo tenia una casa a València, i pensaven que la casa i jo seríem engolits per València, la dels altres a nosaltres, la casa i jo.
2
La recerca va donar els seus resultats. La visió d’allò va capgirar les meues expectatives. No era pitjor d’allò imaginable, sinó molt més patètic i arrabassadorament insultant. Indignant. L’aparença d’una imatge, absent de les projeccions que la imaginació febril pròpia d’un alienat li pot assignar, esdevé real en la seua completesa quan ja no queda relat possible que la continga, que la sustente, quan la ficció sobre la qual ha pivotat durant tot el temps de l’abducció ja no pot eludir tota l’estranyesa que emana del quotidià on aquella, aquella imatge, hi transita. Fou aclaparadorament definitiva la coincidència de tantes variables, la protecció de la companyia amb qui vaig assistir al fet va permetre que l’observació fos el més versemblant en relació als efectes emocionals consegüents, i el context, aqueixa mena d’immersió en un món on les persones i els objectes queden disminuïts en extensió, moviment i expressió, com congelats, era més oníric que propi de la vigília, ideal per poder guaitar-lo, com el forense ulla el cadàver d’un finat per suïcidi, perquè allò ho semblava, un escenari de reducció de la vida a pantomima, en la vessant més tràgica per còmica, quan de la vida es vol fer un espectacle sense aturador, quan cap vida, en sentit estricte, ja no val ni el temps que hom li dedicaria a espolsar-se de sobre un bri de polsim. Va pagar la pena de fer el viatge, d’anar a la recerca del final de la ficció, escodrinyar els límits dels somnis, allà on les línies de la consciència s’esgoten, on les paral·leles d’impossible connexió s’acomiaden per incompatibilitat manifesta, on la felicitat –quina paradoxa- de cadascú aprèn que la indefensió llur serà absoluta si decidien de seguir ignorant el context, el pes del qual ja es mostraria, des d’aleshores ençà, insuportable.
3
Ara que tinc una casa a Agres, que la considere continuació d’aquella que tinc a València, la relació amb aquesta ha millorat, perquè l’oxigen li arriba molt més fàcilment, es ventila i se sap protegir dels embats dels incapaços d’entendre que ella, i tot el que la defineix, lluny d’haver perdut mai cap batalla ni posició, segueix sent l’origen dels sentits, no solament d’allò que per dret propi li pertany, sinó de qualsevol condició de possibilitat que li estiga devora, àdhuc de l’existència dels brètols que li negaven el pa, la vida, l’ésser en pau amb jo, ser acollidor bressol del món del voltant, aqueix món a qui li hagués bastat no negar-se al bon dia, internacionalment acceptat i conegut per tothom, excepte, ja ho hem dit, pels sense entranyes, per poder deixar de ser un virus corrosiu, aqueix món, i convertir-se en portador de persones, res més, contenir un context de ciutadans lliures sense por a l’altre, atents a les modificacions bàsiques que arreu d’Europa, si més no, s’han desenvolupat d’ençà de la voluntat manifestada d’exercir d’éssers humans amb dret i capacitat de canviar, de decidir, d’optar políticament i ideològica, barrat el pas a la barbàrie, a qualsevol alternativa, ésser en el món per damunt d’odis i discriminacions, entendre el proïsme com quelcom en positiu, capaç i plenament igual al nosaltres que la darrera guerra dels Balcans es va encarregar d’enderrocar, i convertir-lo en un nosaltres d’altres que ocupen posicions intercanviables en aqueix espai on els silencis encara eren emplenats, ho són de fet, per sons la correspondència dels quals amb l’entorn manté intacte el sentit i la relació entre llenguatge i realitat, un món on l’exclusió per voluntat arbitrària resta exclosa, una possibilitat que amb la connexió d’aquella casa i aquesta d’ara, definitivament, s’ha mort, i totes dues recuperen per jo i amb jo, i la vida que m’envolta, la raó primera que ha de tenir qualsevol casa, ser el lloc on els silencis són compatibles amb els sentits.
