L’anàlisi és bona com a instrument de clarícia i de civilització, bona en la mesura que fa trontollar els convenciments necis, anul·la els prejudicis naturals i soterra l’autoritat; amb altres paraules, és bona en tant que allibera, refina, humanitza i fa que els esclaus madurin per a la llibertat. I dolenta, molt dolenta, en la mesura que impedeix l’acció, perjudica les arrels de la vida i és incapaç de donar-ne, de vida […] està emparentada amb la tomba, amb la sospitosa anatomia de la mort.
[Settembrini a Hans Castorp]
La Muntanya Màgica, Thomas Mann
1
Quan Rachael, una Nexus 7 de la Tyrel Corporation, entén que no és humana, no per tenir una prova inqüestionable, que únicament podria passar perquè algú que hagués participat en la seua construcció ho demostrés amb fets, sinó senzillament perquè és capaç d’entendre la paraula de l’humà que li fa veure que els seus records són imposats i no generats per una experiència, decideix assumir la veritat, que no és precisament la cosa més bella del món, ans el contrari la pitjor de les situacions possibles, que una consciència no solament siga sabedora de la seva finitud sinó que aquesta està programada per un tercer que exerceix de Déu, per bé que humà, cosa que el més ínfim dels éssers que pul·lulen pel film Blade Runner no ha de suportar, ho fa amb totes les conseqüències i opta per seguir el seu camí d’humà sotmesa a la tràgica evidència de no ser-ho, i accepta seguir la sort de la incertesa, deixar el lloc que la va imaginar i tots els atributs que aquest horitzó prometien des del zenit del poder, de la tecnologia, d’una vida regalada entre tot allò desitjat i a l’abast d’una estirada de mà. El món real, en canvi, està farcit d’humans que es comporten com Nexus associats a corporacions on ésser humà, sí, es fa força difícil, si per aquesta condició assignem l’atribut ineludible de la dignitat.
2
De vegades m’han preguntat què podia haver d’abans del llenguatge, abans d’aquell instrument que va permetre l’home passar per davant de la natura i posar-se-li enfront, esdevenir sord i cec, perdre els matisos de la terra per fer món, un redol assimilat a les seues necessitats, obviar que tots els ens, animats o no, són, que entre si han continuat deixar-se ser, ignorar la capacitat d’aquella de refer-se, de sustentar-se entre enfilalls de procedència diversa, de guarir-se fins i tot de les nafres impreses per la mà d’Ulisses, m’ho han preguntat, i m’ho he preguntat i em resulta difícil de respondre, més enllà de l’evidència que haguéssem romàs en el clar del bosc, escoltant i veient, immersos entre el cant de les coses i la vida, incapaços de sortir-ne i desplaçar-nos-hi, però atents a les modulacions de les ombres, savis de silencis i guaites eterns de totes les eixides del sol, així com refugis esdevinguts de tots els capvespres. De vegades em demane, si no som això, que no ho som, en què ens hem convertit, i una encegadora llum em contesta, bàsicament sou ja les restes de la brutícia que s’esmuny quan hom li treu lluïssor a una peça d’argent. Matèria per a un esdevenidor, qui sap si sí, finalment, més prometedor.
3
La mort no és altra cosa que l’accèssit de la vida, si no te l’has guanyat, et crema a les mans.
