Allò que hom té per si mateix, allò que l’acompanya en la soledat sense que ningú li ho puga donar o llevar, això és molt més important que tot allò que posseeix o el que és als ulls dels altres.
L’art de ser feliç. Arthur Schopenhauer
1
Ara que ja ho sé tot resulta molt més senzill, ja no hi haurà més exilis de jo enfora perquè des del se es traçarà el cercle que abaste l’horitzó de possibles, tan propi que esdevindrà un mural de realismes successius, ara que ja ho sé, sé que mai vares partir, si més no d’aqueix jo tan allunyat del se que un temps em governà, ara que ja ho sé, conec jo també tots els aires que a tu et van tan bé, i m’agrada reconèixer la meua nul·litat en la carència de no haver-los tingut perquè en aquell se tan alienat el jo des de fora podia somniar i imaginar gestos i cares que m’eren primordials, i així substituir els paisatges que m’eren negats, ara que ja ho sé, sé que mai has partit de jo, per bé que en mans teues el món s’ha hagut de fer a mida, la de l’absència de tu, la dels excessos per tu, la de la carència de tot, àdhuc els aires que tan bé et queien, ara que ja ho sé.
2
I desprès, què, on serà que hi anirem, quan les fulles en vermell ja no es dipositen en la superfície que ens veié passar les tardes de pluja infinita en aqueixa tonalitat púrpura, qui serà qui ens vulga descobrir els seus pensaments arrecerats tots plegats al voltant d’una taula encesa de llum càlida, mentrestant al defora regna la gelor, la mateixa que ens veié marxar, aquells vespres de silencis incommensurables de tan penetrants, l’esgotament presidint les mirades que ja no coincidien per no nafrar-se més els cors, antany tan delerosos de romandre plegats i ara tan esquius que ni els cants dels ocells a la matinada els són franquícia de futurs, i desprès, què, què hi farem quan la vida s’esgote en un devessall d’aïllaments encadenats en forma d’absències repetides en el més absolut quietisme d’indiferència, on serà que podrem anar, si junts la veritat no ens fou companya, a quina mentida haurem de recórrer per poder sobreviure separats, n’ets conscient que aquí pot acabar tot, que ara i després la nostra condemna al buit i a la soledat estarà per sempre escrita al damunt de les fulles en vermell que ja no cauen per no impedir-nos una opció de finitud del desassossec etern en què ens hem convertit, al cap i a la fi?
3
…i més infeliç, són les meues paraules motiu de desconhort, la meua sola no presència, vist que el món ha desaparegut de sota el terra i tot ha tornat ànsia virtual i etern desassossec per a l’ésser humà, seran encara els mots, un temps capaços de nodrir la condició més estranya imaginable, impotents a les envistes dels delers ignots en llur projecció negativa a la recerca de l’alegria esperada, o, contràriament, ni que siga per una remota possibilitat encara de dignitat en el context on les paraules i les coses signifiquen analògicament, podran fornir l’estructura bàsica i suficient per salpar vers les mars raonables de la incertesa, empesos pels vents que tracen les vies del retorn desitjat, ho són encara, i en quina direcció es desplacen, si us plau per força, ho sabré de tu, o en canvi romandrà al calaix la més gratificant vanitat per usar-la d’esborrany si arribés el cas de reescriure paraules sense cos, sentits sense destinatari, aquell maniquí que se m’adreça les nits de disbauxa, cada nit que el vaig a cercar, mutismes a la vora de la mar, inquietes coincidències setmana rere setmana en què et veig i no aconseguisc expressar-te res, la noia del balcó que es va llançar, la mudança d’aquella altra que va venir per obrir-me els finestrals de casa, la incomunicació inhumana a què ens hem sotmès entre passadissos de centres comercials, les rèpliques d’inassolibles realitats que no poden solapar-se, qui fuma sol al cafè rumiant què és tot això, i alguna cosa més, però no obtindré resposta a la pregunta, si no feliç, infeliç, són les meues paraules origen de malestar, i si és així, perquè segueixes llegint-me, tenint-me a mà…? No ho saps?
