Una de les maneres de descobrir els mecanismes de poder d’un estat tan tèrbol com l’espanyol és mirar què passa amb els seus líders polítics quan sembla que ja els han descavalcat, i han de dir allò tan angelical d’«ara em dedicaré a la família». De Pablo Casado, ningú n’esperava cap innovació en el terreny de la retòrica. Textualment, va dir que ara podria retornar a la dona i als fills «tot el temps que la política els havia furtat». I ho va dir en una ocasió solemne, si més no per a ell: el seu discurs en el darrer congrés estatal del PP, l’1 d’abril, a Sevilla. Després de prop de quatre anys fent com si manés en el Partido Popular, Casado deixava l’escó del Congrés i els càrrecs en la direcció del partit. Se n’anava a casa. Els diaris de Madrid corejaven: «Cercarà el seu futur en l’empresa privada».
Cada vegada que una figurassa del sistema polític espanyol cerca el seu futur, acaba trobant una o altra porta giratòria. Això no ha canviat des dels temps de la dictadura. La llista de caps de govern, ministres, secretaris generals i alts càrrecs que han acabat trobant un recer i un sou injustificablement inflat en les companyies elèctriques, petrolieres o telefòniques, és tan llarga que els periodistes que ho investiguen n’han perdut el compte.
Sens dubte, Casado ha fet tots els mèrits per entrar en aquesta llista i cobrar un sou injustificablement elevat com a assessor, executiu o conseller d’alguna gran companyia. De fet, fa alguns anys, abans de ser el líder del principal partit de l’oposició, en una entrevista va dir que «prohibir les portes giratòries seria negatiu per a tots». I s’explicava així: «Aquesta porta –la giratòria, és clar– no són dos ministres cada set anys en un consell d’administració, sinó que el problema és que milers de periodistes, metges, enginyers i advocats no volen entrar en la política perquè la porta giratòria està mal vista per tornar després a la seua professió». La «seua professió»? Quan es parla de «portes giratòries», ningú ha pensat mai en cap «professió». A més, com podia Casado dir aquestes coses? Justament ell, que no n’havia tingut mai cap, de professió, com no fos la de polític.
El fet és que Casado, des del congrés del seu partit a Sevilla, no havia fet allò que se sol dir «aparicions públiques», ni concedit entrevistes ni fet declaracions a la premsa. Tot molt «professional» –professional de la política, vull dir. Ja se sap: no interferir en les decisions de la nova direcció del partit, no posar bastons a les rodes dels nous líders…
Però poc li ha durat l’etapa de retir forçós. A penes dos mesos. A la primeria de juny reaparegué per assistir a una reunió del Club Bilderberg, a Washington. Del Club Bilderberg, alguns en diuen «el govern del món a l’ombra». Naturalment, són ganes d’exagerar, perquè sí fos veritat no hi tindria entrada cap polític espanyol. Penseu, per exemple, que en edicions anteriors hi ha anat Inés Arrimadas, la reina Sofia o Pedro Sánchez, i ja em direu què pinten aquests tres en el »govern del món». No, el Club Bilderberg no és això. Sí que és, però, una reunió on es barregen caps d’estat, líders de partits en l’oposició i presidents de companyies multinacionals. I com que tota aquesta gent fan entre ells negocis poc edificants, la premsa no té accés als racons més íntims. Després, a l’hora de les declaracions públiques, tots diuen que s’han ajuntat per trobar la manera de defensar la democràcia davant l’amenaça dels populismes, o coses per l’estil.
La cosa és que, preguntats pels periodistes, alguns dels antics camarades de partit que ara ocupen càrrecs en la direcció no van saber aclarir què hi havia anat a fer Casado, a la reunió del Club Bilderberg. Fins i tot, es mostraven molestos i manifestaren que potser Casado, que havia rebut la invitació quan encara era president del partit, tenia molta barra d’haver-hi anat, ara que no ocupava cap càrrec rellevant. Potser se’ls escapava una cosa: al Club Bilderberg no s’hi accedeix pels càrrecs, sinó que la tria es fa a dit i, si no volien que hi anés Casado, l’haurien avisat.
Que Casado ha tornat del seu viatge a Washington ple d’energia, s’ha vist ben aviat. Cap a mitjan juny va anar a Menorca, a una reunió d’empreses de tecnologia i inversors sud-americans que promovia Martín Varsavsky. De què parlà Casado en aquella reunió? Sembla que de la seua predisposició a recaptar fons per a invertir-los en empreses que desenvolupen tecnologia de guerra i espionatge –«defensa i seguretat», en dirà ell. L’assistència a la reunió del Club Bilderberg és massa recent per no enllaçar-la amb aquesta altra. I per si faltava poc, entre el final de juny i la primeria de juliol Casado ha estat rodant per Amèrica del Sud, on ha mirat d’entrevistar-se amb els presidents d’Equador i Colòmbia. I ja se sap quines eren les idees de Casado quan era el cap visible del PP: volia fer entrar els estats de l’Amèrica del Sud controlats per la dreta dins de l’OTAN. Una idea que deu suscitar moltes simpaties en ambients tan refinats com els del Club Bilderberg.
