El camino del deber se encuentra enfrente del sendero del egoismo.
Niceto Alcalá-Zamora
Us voldria demanar, abans que continueu amb la lectura de les línies que segueixen, que mediteu sobre la graella que acompanya aquest text. A partir del gràfic que es mostra i que representa el resultat de les eleccions del 19 de febrer del 1936, em mou la voluntat de compartir una visió particular (la meua) en el debat obert per Rufián. En primer lloc, no se’l pot acusar de ser un salt al buit, com veieu té precedents i, en segon lloc, els precedents exposats van ser bons per a l’esquerra –almenys fins que la violència de la dreta els destrossara.
He volgut utilitzar com a títol d’aquest article una cita atribuïda a un president de la II República espanyola, Niceto Alcalá-Zamora. Estava dubtant entre algunes frases més, molt adequades i proves clares que, a banda de fer política, hi ha opcions polítiques i polítics que parteixen d’un pensament profund sobre allò que és millor per a la vida de les persones i per a la societat que volen construir. Són una minoria molt minoritària de polítics, els bons, que no tot ho planifiquen amb la vista posada en un futur immediat, sinó que albiren polítiques que obrin camins, o començaments de camins, que sols necessiten treball i persistència… cabuderia, si voleu.
Fàcilment relacionem aquesta visió política amb una altra de les frases remarcables de l’expresident, on diu que molts de nosaltres anomenem fatalitat el que és obstinació nostra. Sembla que el gran Niceto era un visionari, o no, però tenia clar que els resultats de l’esquerra dividida serien deplorables, i que mantindre unes sigles electorals sols per manies individualistes seria fatal. Òbviament, no era per coneixements esotèrics ni grans dots polítics, si de cas tenia les mateixes impressions que ara té Rufián i tots els que pensem que ja era hora, que res de res obtindrà l’esquerra central i l’esquerra perifèrica de la península Ibèrica les properes eleccions generals si no s’uneixen en una papereta única, que tots reconeixeríem com un guany abans i tot del recompte electoral.
Ara mateix, no hi ha entesa en l’esquerra. La causa sembla que ve motivada per dirigents que des dels seus despatxos decideixen per tots i, a la vegada, supuren arguments defensors d’essències indestructibles del seu mediocretinisme polític. Les generals s’afronten amb la diversitat partidista de l’esquerra que celebra tant la dreta. Sols podem esperar, de moment, que reconeguen que el fatalisme no és la causa, la causa són ells. Si ho feren, la destrossa postelectoral de l’esquerre seria quasi anihiladora.
Ara aniré a pams. Si fa noranta anys justos l’esquerra va veure el perill que li venia damunt i es va unir per construir una societat republicana i d’esquerres dins d’un estat espanyol, i els va eixir bé (posem la foto fixa el 19/02/1936), ens va donar la prova que l’agrupació de sigles d’esquerres sí que pot abatre electoralment les dretes. I encara més, en aquell temps (fixeu-vos en l’última fila de la graella), l’extrema dreta (les JONS) tenia molt poc suport electoral, tan poc que no va aconseguir cap representant. L’extrema dreta actual, amb la força d’un electorat jove disposar a anar a votar encara que no sàpia ni a qui està votant, ens pot tombar amb un bufit. Electoralment i físicament.
Tanmateix, hui tinc un sentiment positiu i sé que els polítics prendran una decisió lentament, pausadament, profundament i feliçment meditada i li donaran l’oportunitat a la Política d’actuar com cal. Així, passarà que l’endemà de la nit electoral, no hi haurà negociacions inacabables per aconseguir un repartiment de cadires, butaques i sofàs, equitatiu, sinó que els representants elegits pel nostre sufragi universal, tindran per objectiu establir les mesures que crearan les infraestructures i les estructures adients per construir una societat lliure, desvetllada i feliç. Però, sobretot, aquesta societat estarà edificada amb tots els paràmetres d’esquerres coneguts i reconeguts per tots els partits de la coalició.
És a dir, en el cas que s’establira la unió de les esquerres estatals per guanyar la dreta espanyola en les properes generals, i en el supòsit que aquest front d’esquerres guanyara, la prioritat del govern d’esquerres no s’hauria de plantejar-se les reformes necessàries sobre una base estructural hereva del pensament dretà, sinó que caldria que els fonaments de l’actual estat foren el primer objecte de les reformes i, ara sí, al damunt poder construir les demandes socials principals que ha d’assegurar un govern: sanitat, educació, habitatge i infraestructures.
Una cosa ens ha quedat clara i demostrada: no eren suposicions dels votants que els polítics tenen interessos partidistes, però ara cal que als càrrecs dels partits els quede clar que les estructures partidistes no ens importen als ciutadans. El que haurien de plantejar-se els actuals partits candidats a configurar aquest front comú d’esquerres és si el bloc que formarien podria aconseguir, una vegada aconseguit el govern, fer realitat aquests canvis estructurals sobre el funcionament de l’estat:
- Derogació de la monarquia i constitució d’una República de l’estat espanyol. Amb aquest canvi queda obert el camí a federalismes més o menys amplis, independències, interdependències, etc.
- Canvi en la designació dels membres del poder judicial, en funcionament estructural que s’hi deriva i en la relació que estableix amb els altres dos poders de l’estat.
- Laïcisme fàctic de l’estat, amb l’abolició de tot tipus de privilegis eclesiàstics o religiosos, incloses les subvencions. Cap creença pot estar suportada amb diners públics.
- Reformulació de la llei electoral actual, per tal d’adequar-la a la realitat poblacional actual.
Aquests quatre punts bàsics necessitarien els primers quatre anys de mandat. És absolutament necessari invertir temps i treball per després poder alçar al damunt d’aquesta base sòlida les diferents lleis de sanitat, educació o habitatge que ens calen.
Sé que a molta gent li pareixerà que aquesta no seria la manera d’acabar amb les necessitats bàsiques. Que la urgència social demana una resposta ràpida a les necessitats actuals. També hi ha el perill del treball que no es veu és el que no dona vots. No obstant això, no vulguem ser impacients, que aquest relat ja el sabem: és ara mateix quan molts joves no poden trobar una casa on viure perquè els preus dels lloguers estan inflats artificialment per un negoci immobiliari que controla el mercat. Però construir més amb diners públics no acaba amb el problema: sols serà una forma d’ampliar el corpus de propietats de les empreses que dominen el sector quan en una regularització municipal d’un govern de dretes derogue el caràcter públic d’aquests habitatges, que ràpidament seran adquirits pels voltors. Les respostes ràpides i senzilles no són de fiar, o són errònies o són mentida.
Les opcions de vot que tenim al davant com a ciutadans són tres, i sols tres, i és important que tots ens posicionem:
- A) Votar al partit de sempre que, posem que siga més o menys d’esquerres, es presentarà en solitari a les generals.
- B) No anar a votar o votar en blanc.
- C) Tindre l’opció de votar un partit que reunisca tota l’esquerra de l’estat i puga fer front a la dreta.
[Espóiler: sols la C és la correcta.]
Si posem nom a les coses, com m’agrada fer, Compromís – que ha estat l’única opció més o menys nacionalista, republicana i d'”esquerres” al País Valencià – deixarà de representar-me si la seua prioritat en unes eleccions generals és guardar la cadira dels seus representants polítics. Representants polítics com, per exemple, els impresentables i vergonyosos faedors de la darrera campanya publicitària per protestar per la manca d’oferta de lloguers lliures a la ciutat de València. No vull ser partícip d’una campanya tan barroerament organitzada, en castellà! (no sé on ha quedat això d’exclusivament valencians), masclista i xafardera. No pensava que acabaríem així, però sembla que estan perdent més que el nord, no troben la brúixola.
És el mal que té voler apedaçar amb mitges tintes i fer contorsions per tal de voler encaixar en la vida social per por de perdre vots. Un partit no pot deixar de banda allò que defensen els seus estatuts a canvi de guanyar més vots o pensant en la recompensa imminent i personal. Llavar i guardar la roba… o mullar-se.
En conclusió: l’argumentació actual de Compromís en causes estructurals de país, de nació i d’esquerra, no les sé. I feina seua és explicar-les.
——————-
(1) La traducció és meua. La frase original diu que “Damos el nombre de fatalidad a nuestra obstinación” (Niceto Alcalá-Zamora)
