Hi ha velles paraules que continue fent servir perquè entenc que són útils i continuen tenint capacitat explicativa. Una d’elles és “oligarquia”. Moltes vegades l’he gastada per ací. Crec fermament que Espanya és un estat oligàrquic perquè hi ha una classe social que, un escaló per davall del rei, es troba per damunt de la llei. Això, és clar, no és nou. Ve, com a mínim, del segle XIX. La Restauració borbònica del 1874 és un període en el qual s’aprecia amb claredat. Després de la irrupció de les masses en el sexenni revolucionari el poder es blinda, tot està sota control, i, si hi ha aldarulls, ja s’encarreguen les forces repressives de mantindre l’ordre a sang i foc. La Setmana Tràgica de 1909 i de retruc l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia és un d’estos moments: si la situació se’n va de les mans, llenya, i de pas es carreguen algun mestre que això sempre va bé per al manteniment de l’ordre i -especialment- de la jerarquia. I si la cosa se’n va tant de les mans que proclamen una República, aleshores fa falta directament una guerra civil i una dictadura assassina que es passe quatre dècades passant la corbella. I, després, doncs una altra Restauració borbònica i ací no ha passat res i 1978 torna a ser 1874 i de Borbó guapet a Borbó guapet i tiren perquè sempre els toca, es mantenen l’ordre i les jerarquies i damunt la gent contenta perquè esta vegada s’han tragat -o s’havien tragat- el conte de la modernor, i la paraula “oligarquia” qui la fa servir en els temps que corren, i si m’apures ni classes socials tampoc. No hi ha oligarquia ni classe obrera, tot és una classe mitjana estesa solidària d’ella mateixa des del temps del pàdel i del pelotasso, que qui no es fa ric és perquè no vol.
Però és clar que la paraula fa la cosa, o permet percebre la cosa, pensar-la. I si ningú diu la paraula oligarquia doncs és com si no existira. Com si no fos veritat que hi ha gent que declara a Hisenda el que li dona literalment la gana –al rei sembla que li dona la gana, la real gana, no declarar res–, i a tu si t’equivoques et cau una multa que et quedes tremolant, per posar un exemple. Com si no fos veritat la llei magna de tot sistema oligàrquic, el que els vells anomenaven la llei de l’embut.
De fet, trobe que a Espanya quan algú diu “oligarca”, immediatament pensa en la paraula “rus”. Perquè hi havia una època que es deia molt això: oligarca rus. Els oligarques, com el vodka o el caviar, com a Rússia, enlloc. Això és moltes vegades l’agenda de la informació internacional: projectar cap a fora el que passa dins com a manera que la gent pense que això no passa dins. Oligarques en esta democràcia exemplar que ens hem donat entre tots? Però què m’està contant vosté. Els oligarques estan a Rússia, que és un país superdolent, a més que si et descuides t’envaeix. Ja ho va dir el clàssic, no? Rússia és culpable.
Ja he escrit en alguna ocasió que en els plors de Salomé Pradas detecte llàgrimes d’oligarca. És l’estructura mental. Com? Que ser consellera no és un càrrec honorífic, patrimoni de classe? Que implica alguna responsabilitat? No pot ser de veritat. Admire moltíssim la jutgessa de Catarroja, que a més la nomenen sempre així, la jutgessa de Catarroja, que es diu Nuria Ruiz Tobarra, perquè ha decidit creure amb serena contundència que la llei és igual per a tots. Crec que en el fons tots i totes tenim un punt d’escepticisme. Ja veurem com al remat el sistema funciona i els que estan per damunt de la llei suren. Però els està fent suar. Els està fent plorar. I, això, reconec que no m’ho esperava. Va ser tan diferent el comportament de la jutgessa de l’accident del metro, com recordava estos dies Carles Sirera. Aquestes coses reconforten. El factor humà. No tot està podrit.
Per altra banda, i canviant de tema i de to, no se m’acudeix un personatge que encaixe millor en el concepte “oligarca” que Florentino Pérez. I ningú dirà mai allò de l’oligarca madrileny. Té poder econòmic, social, polític i mediàtic. Sempre dic que el futbol és un símptoma de moltes coses, i el show de la final de Copa va ser exemplar en eixe sentit. Té la importància que té, però un àrbitre no deixa de ser un jutge, i s’ha convertit en costum pressionar-los abans dels partits. És una cosa per a tornar-se boig. Qualsevol persona que veu qualsevol partit del Real Madrid sap que els àrbitres li xiulen amb por, en el millor dels casos. És molt difícil que un jugador seu siga expulsat, faça el que faça, per exemple. I sancionat, més encara. I malgrat això desencadenen tota una campanya de victimisme fent creure que és a l’inrevés, que són perjudicats pels àrbitres, la qual cosa, amb els mitjans submisos reproduint la consigna, es tradueix en més i més favors arbitrals. Però mai en tenen prou. Després de l’amenaça de no jugar la final i tota la performance, vaig perdre el compte dels penals en contra que li podien haver xiulat i no li xiularen. I de les expulsions. Malgrat això, una falta clara que li xiulen en contra va desencadenar una protesta més que irada, violenta, de les estreletes mediàtiques habituals, simpàtiques i divertides. És com un mostre, que sempre en vol més. Però no sap vosté amb qui està parlant? La supèrbia de qui està acostumat a ser impune per ser qui és. Sembla que el Barça va pagar generosament els àrbitres perquè el tractaren igual que al Real Madrid. Angelets. L’oligarquia és rica però no només és rica. Els privilegis i les exempcions a la llei les tenen per ser qui són. L’oligarquia és també una aristocràcia. Al Barça li poden perdonar coses també, és clar, com els límits econòmics estos que tenen tots els clubs, però és perquè el Real Madrid tinga un espàrring, i vinguen els clásicos, en la Cartuja, en Aràbia i on faça falta.
El futbol és un espectacle molt interessant, i molt instructiu, perquè és com la vida mateixa però tot més obvi. També genera alienació, és clar, i en això també és molt instructiu. El madridista de províncies és l’exemplar més acabat del desclassat. S’identifica il·lusòriament amb el mateix poder que el menysprea i el maltracta. Però, inexplicablement, se sent poderós. Visca el rei, i hala Madrid i visquen les cadenes, especialment Real Madrid TV i Movistar.
He començat parlant dels oligarques del segle XIX i he acabat parlant del Real Madrid. I és que la paraula serà vella, però allò que significa està tan jove com sempre. Els oligarques, de totes les mides, i amb graus diversos de capacitat d’impunitat. Si et fixes, els veus. Estan entre nosaltres. Per damunt de nosaltres. I són marca Espanya.
