Potser alguna cosa es mou. L’altre dia vaig ser present a l’acte que havia organitzat l’Associació de Juristes Valencians a la plaça de la Mare de Déu de València. No puc dir que em sorprenguera l’assistència; en un país post pandèmic i donat a l’anar fent, els diumenges de matí potser són més dies de terrasseta, cervesseta i altres diminutius, que de reclamacions pàtries. Tanmateix però, la diversitat de l’assistència sí que és quelcom que cal destacar. Gent del PSOE, del PP, de Compromís, alguns independentistes irredempts com jo mateix, fallers, juristes, llauradors i algun representant del blaveram que encara brama de tant en tant.
Els discursos em van sorprendre pel marcat to nacional –protonacionalista fins i tot, si em permeteu- que van prendre. Amb els ulls embenats, hom no haguera sabut si qui havia pres la paraula era un representant de la dreta conservadora o un maulet qualsevol mostrant el cap tallat d’un botifler en plena guerra de Successió. Almansa, Furs, Rei en Jaume, Francesc de Vinatea i tota la mitologia del país es posava al servici d’una reivindicació unitària davant d’un Estat i d’uns partits espanyols que ens humilien als valencians i les valencianes d’una manera més propera al sadisme que a la política. Fins i tot el Centenar de la Ploma havia cedit la seua senyera de lluita per decorar l’escenari, com un avís -se suposa- que el país va per davant d’altres coses. Vorem.
No sé si aquesta reivindicació serà l’inici d’una consciència més o menys transversal que o ens recobrem en la nostra unitat… però, almenys, és alguna cosa. Vorem què passa quan Madrid toque el pito. Potser passe el de sempre. Però potser…
Aquesta setmana La Vanguardia publicava aquesta entrevista a Agnès Noguera, Vicepresidenta de l’Associació Valenciana d’Empresaris. Vos la recomano, sobretot si esteu acostumats a les imbecil·litats antivalencianes de Boluda i companyia. Dona la sensació que la senyora Noguera -per volum econòmic o per sector- fa una lectura prou més acurada de la realitat valenciana que la que ens tenen acostumats els portaveus de l’AVE. Vos en deixo un trosset (la negreta és meua):
Es técnicamente más complicado de explicar [el finançament del País Valencià] que el corredor mediterráneo, pero sí que se puede hacer llegar a la gran mayoría de la sociedad que si tenemos un gobierno autónomo, con unas competencias principalmente en sanidad, educación y servicios públicos, pero este no tiene el dinero que necesita para pagar esos servicios -y en todo el resto de autonomías españolas sí que tienen ese nivel para asumirlo-, hay algo que no funciona. No me gustaría caer en el victimismo, o hacer reivindicaciones políticamente extremadas para que nos hagan caso, ni ‘per Ofrenar’ ni independentismo, pero hay que ser conscientes de que si la Generalitat Valenciana no tiene la financiación que le pertenece, es como si no tuviéramos autogobierno, porque dependemos de que Madrid nos dé el dinero que nos toca.
Permeteu-me passar per alt la insinuació que fa la senyora Noguera. Jo no crec que existesca el camí del mig entre el «Per ofrenar» i l’independentisme. O carn o peix. O colònia o Estat sobirà. O valencians de primera o espanyols de segona. Però cercar el camí del mig demostra, almenys, que el marc del «per ofrenar» està esgotat. Fins i tot dins del cor d’una de les associacions que més ha anat ofrenant des de fa anys. Potser siga una opinió personal seua i no vaja més enllà. Però potser…
Aquest matí abans d’escriure estes línies, he rebut a casa el número 32 de la revista Lletraferit. A la portada s’hi destaca un article d’en Miquel Nadal que porta com a títol «Plany, i lament, per la dreta valenciana». La reflexió de Nadal ens porta als intents prefranquistes d’assolir una dreta valenciana -dir-li valencianista seria agosarat- autocentrada al País Valencià, sense seu a Madrid. I ens passeja pels intents -poc o gens reeixits- després de la mort del dictador, de tractar de construir quelcom en aqueixa línia.
No és la meua intenció parlar ara de per què no va funcionar, o de com la dreta nacional –pre? proto?– que no es va vendre va ser anorreada. Però sí que em dona la sensació que es mouen coses. Almenys a nivell social. I empresarial. Potser en paral·lel a les que es van moure als anys 30 del segle passat. Potser siguen focs d’encenalls. Però, potser, alguna cosa es mou.
