Quan el teu ofici és el de lector (ofici primer, bàsic i insubstituïble de tot escriptor), has de controlar l’ansietat. A casa s’amunteguen els llibres que t’arriben per deferència de les editorials i tu, a poc a poc, vas fent forat en eixa muntanya. No ho pots llegir tot, així que intentes anar escollint, entre les novetats, aquells títols que creus que et poden interessar més. L’atzar, ací, juga un paper important. De vegades esculls un volum acabat d’arribar i en unes altres ocasions rescates, des del fons de la pila, un text que t’havia vingut fa temps i no podies abordar. Comences la lectura i, si veus que no t’interessa ni t’emociona ni et sorprén intel·lectualment, la rebutges. Pots equivocar-te, però el temps és limitat, i dels errors també s’aprén.
Dic tot això perquè l’altre dia vaig començar gairebé simultàniament dos títols molt diferents: La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monzó i Argila i calç (Bromera), d’Elvira Cambrils. De Monzó ja havia llegit coses i la considere una bona escriptora. Però va ser endinsar-me en el seu relat i, amb poques pàgines, em va entrar la desgana. Un primer capítol força bo d’una història que resseguia la peripècia d’una mestra a finals del franquisme en un poble català de muntanya. Semblava prometedor i, a més, li acabaven d’atorgar el Premi Òmnium a millor novel·la de l’any. Doncs no va haver manera. El relat em va començar a avorrir i, sentint-ho molt, el vaig haver d’abandonar. No és una decisió fàcil, però el temps és or i, a la meua edat, ja no tinc contemplacions.
En canvi, la novel·la d’Elvira Cambrils em va entrar molt bé de seguida. Contava una història prou original, la peripècia d’una joveneta de Djibouti (vaig haver de buscar aquest país, situat entre Eritrea i Somàlia, en un mapa) que es creua mitja Àfrica per anar a trobar el paradís europeu. Aquesta dona es diu Amina i acaba, per aquells avatars de la sort, en un poblet de la Marina on l’acull la narradora, una viuda a qui el tracte amb l’africana reviscola i transforma. Amina va eixir del seu país embarassada –violada- i havent estat sotmesa prèviament a la pràctica salvatge de l’ablació genital.
Una narració colpidora, però no és prou a comptar amb una bona història per a fer una bona novel·la. On se la juga un escriptor, sempre, és en el llenguatge. I el llenguatge d’Elvira Cambrils és magnífic i remarcable. La seua és una llengua bella i harmoniosa; no defuig l’alé poètic però sense entrebancar la narrativitat.
No vaig poder abandonar la lectura de Argila i calç durant moltes hores. Hi ha molta intel·ligència en la construcció d’aquest relat, a pesar que el seu final em va semblar una mica precipitat. Blanca Miralles, la narradora, és una dona que es va formar durant el desert del franquisme precisament als rengles de Lo Rat Penat (quan aquesta “societat d’amadors de les glòries valencianes” no s’havia convertit encara en el mascaró de proa del blaverisme antiintel·lectual). Allí va coincidir amb escriptores com Maria Beneyto, Sànchez-Cutillas o Beatriu Civera, i en aquesta font va trobar la deu d’una genealogia que la va motivar, al seu torn, a escriure.
Miralles contarà la peripècia d’Amina amb vigor i esperança. I gràcies a això aquest llibre mereix ser llegit. A més, Blanca no s’està de relatar alguns dels viatges que va fer al llarg de la vida abans de conèixer la djiboutiana. Per pura casualitat, dos d’aquests llocs els he conegut personalment, i formen part de rutes emblemàtiques de la meua pròpia vida viatgera: l’illa d’Egina, a Grècia, i el riu Nil.
A Egina Blanca Miralles arriba en plena lluna de mel i la pugen en burro al temple d’Afea, un dels tres temples del triangle màgic grec: el d’Afea, el Partenó i Súnion. Ja vaig escriure sobre això en aquesta mateixa secció, així que no em repetiré.
Al Nil, al seu torn, va tindre la mateixa experiència que jo mateix: la munió de xiquets que, des de les seues embarcacions, proposaven transaccions als turistes a crit pelat. Una imatge bella però terrible. En 2012, quan vaig anar jo a Egipte (això ho he contat al llibre Cosmopolites amb arrels), la xicalla llançava jocs de llit a braç al segon pis d’una embarcació turística, i esperava que els retornaren els diners per la mateixa via.
Tot plegat, un text que m’ha agradat molt i, tenint en compte l’ofici de què parlava al principi, volia compartir-ho. I això he fet.
