Octubre sempre ha estat un mes força reivindicatiu. Enguany també. No podria ser d’altra manera en un context de crisis que se solapen arreu del món, també al nostre país. La commemoració de la vaga general, que va tindre lloc el 3 d’octubre de 2017 a Catalunya, convocada per les centrals sindicals de classe alternatives va ser una de les primeres fites del mes. Aquesta jornada va coincidir amb el dia internacional d’acció que va impulsar una de les grans confederacions sindicals mundials, la Federació Sindical Mundial – FSM-, per denunciar el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora arreu del món i exigir l’augment de salaris i pensions, unes polítiques que eviten que les guerres imperialistes i les crisis les paguen les treballadores i treballadors i posar en valor la lluita solidària i internacionalista. També altra de les organitzacions mundials, la Confederació Sindical Internacional -CSI -, es va mobilitzar per reivindicar justicia salarial en la celebració de la Jornada Mundial pel Treball Decent que té lloc cada 7 d’octubre. A l’àmbit sectorial, la Internacional de l’Educació va reivindicar, el 5 d’octubre, Dia Mundial de les i els docents, que la tranformació de l’educació comença amb les treballadores i treballadors de l’ensenyament.
Al continent europeu, més concretament a França, el moviment sindical combatiu, encapçalat per la CGT, FO, Solidaires i FSU, van convocar mobilitzacions sectorials i dues vagues generals els dies 18 i 27 d’octubre que tindran continuïtat al novembre. Unes vagues contra les polítiques neoliberals del president Macron en les que les reividicacions són molt similars a les que van reivindicar les grans confederacions sindicals. També són coincidents a les que va mobilitzar al moviment pensionista, els moviments socials i el sindicalisme de classe combatiu de l’estat espanyol el passat 15 d’octubre. Augments salarials i de les pensions, defensa de la sanitat pública i dels serveis públics, pensions públiques dignes, no a la bretxa de gènere i no als plans del ministre Escrivá per implementar els plans de pensions privats a les empreses, van ser algunes de les reivindicacions que van congregar milers de persones – pensionistes, treballadores…- als carrers de Madrid. Aquesta gran mobilització tindrà també continuïtat el proper 19 de novembre a nombroses ciutats de l’estat. El sindicalisme d’Euskal Herria i Galiza porta temps fent-ho per reivindicar eixides pròpies a la crisi. També el sindicalisme que aposta per la concertació social ho ha fet a l’octubre i ho ha tornat a fer el 3 de novembre sota la consigna: salari o conflicte. I, fins i tot, el sindicalisme autoanomenat «independent» ha eixit als carrers per demanar augments salarials que eviten perdre poder adquisitiu.
No només a l’estat francés i a l’estat espanyol hi ha hagut mobilitzacions de caire laboral i social, també a Itàlia s’han convocat diveses mobilitzacions que tindran el seu punt àlgid el proper 2 de desembre en la vaga general convocada pel sindicalisme de base. Les aliances entre el sindicalisme de classe alternatiu, les organitzacions socials combatives i el moviment de persones jubilades estan generant, a molts estats, un moviment de resistència per exigir que la crisi no la torne a pagar la gent, combatre les polítiques contràries als interessos de les treballadores i treballadors, i reivindicar unes polítiques transformadores que capgiren la situació de pauperització de la classe treballadora i dels sectors socials més vulnerables. La unitat és clau per plantar cara i passar a l’ofensiva. Però no és suficient en fer-ho a cada estat, cal teixir aliances supraestatals, continentals, per ser més eficients, eficaços i forts davant els que ens volen desposseir de tots els nostres drets.
Octubre també és un mes d’una forta reivindicació social i nacional al País Valencià amb dates o esdeveniments com el 9 d’Octubre, els Premis Octubre o els Aplecs del Puig de darrer diumenge d’Octubre. La reivindicació del País, dels drets de la gent que hi vivim i treballem, de la gent nouvinguda, dels diversos col·lectius socials i del territori, així com del dret a decidir el nostre futur com a poble, a avançar en la sobirania nacional, també en el poder de decisió sobre tot allò que ens afecta com valencianes i valencians, han estat presents en totes elles. La lluita per les llibertats nacionals i per l’emancipació de la classe treballadora són, per a moltes persones i col·lectius, la mateixa lluita, són processos indissolubles, que han estat presents als impulsats per les diverses comissions, plataformes, partits, sindicats o moviments durant el mes d’octubre. A l’octubre les lluites social, laboral i nacional han estat vives als nostres carrers i ho continuaran estant durant els propers mesos.
Per als propers dies està anunciada una mobilització per reclamar més inversions de l’Estat a les comarques del sud del País Valencià. Una reivindicació que se suma a la necessitat d’un finançament valencià que acabe amb l’espoli fiscal i la manca d’inversions que patim les valencianes i valencians i que afecta greument el nostre autogovern. La solució és ben coneguda per totes i tots: ens cal tindre la caixa. És a dir, tindre sobirania fiscal per no dependre dels governs de torn de l’estat i, així, acabar amb la dependència històrica tan tòxica com la que tenim a hores d’ara. Les treballadores i treballadors, les valencianes i valencians, ens hi juguen molt amb aquest assumpte. Sense finançament, sense justicia fiscal no hi ha justicia social. En eixe sentit, per reclamar justicia social, també a l’octubre, van haver concentracions i mobilitzacions arreu del País Valencià, convocades per Pobresa Zero sota el lema «reset al sistema» que tenien com objectiu denunciar la situació de pobresa i d’exclusió social en la que viuen milers de persones al nostre país, a l’estat i al món.
En aquest context, al Brasil, a les acaballes del mes d’octubre, el dia 30, hem tingut una gran noticia, Lula da Silva, del Partit dels Treballadors del Brasil ha guanyat les eleccions i serà el nou president. L’esperança ha guanyat a l’odi. La democràcia ha guanyat al feixisme. Han guanyat les brasileres i els brasilers, el continent americà i el conjunt del món en situar a Lula da Silva, un obrer metal·lúrgic, un sindicalista, fundador de la Central Única de Treballadors – CUT – a la presidència del Brasil.
Octubre ha estat un mes de lluites, de mobilitzacions, de reivindicacions, que tindrà continuïtat al novembre, al desembre… per transitar els camins de l’esperança i de la vida per un altre món millor i necessari per a totes i tots.
