Quan es publique aquesta columna estaré en un avió amb destinació a Delhi. Però fins a arribar a aquest punt he hagut de superar tantes fases i deixar tantes instruccions per als dies que estaré fora que en algun moment he dubtat si preparava un viatge o unes oposicions al cos de bombers.
També he sigut receptora d’instruccions, en aquest cas, majorment per la meua filla adolescent, que m’ha encomanat que li retransmeta tot el viatge com les influencers a qui segueix a les xarxes. Ja li he avançat que no estaré a l’altura, però he promés que algun vídeo sí que li’l faré arribar. Això sí, m’ha deixat clar que el seu interés no és que li mostre amb detall cap de les meues parades en ruta, sinó tot allò que m’oferisquen en l’avió durant el vol. Com si l’avió fora més una tómbola que un mitjà de transport.
Però com deia, abans d’arribar a la porta d’embarcament els passos a seguir han sigut nombrosos. Normalment, un viatge implica preparatius de les maletes per a tots i disseny d’una xiqueta guia que incloga propostes d’interés per a tota la família. Ara no. Ara viatge sola. Bé, sola tampoc, amb un grup de dones disposades a gaudir de l’experiència al màxim. Interpretant gaudir dins del context de la nostra edat. Si fórem universitàries, segurament el primer que hauríem inclòs en la maleta serien preservatius. En el nostre cas el primer que hem inclòs ha estat sèrum i Fortasec. L’experiència és un grau i no estem disposades a deixar que res ens prive de traure-li partit a aquesta aventura compartida.
Així les coses, en aquest cas només ha sigut una maleta a preparar, però han vingut sobrevinguts altres previs que normalment no calen. Des de deixar llistes d’instruccions vàries, fins a preparar menjars per damunt de les meues possibilitats, o fins i tot donar nocions per a la realització de tasques bàsiques per al manteniment de l’ordre domèstic com ara posar rentadores, planxar camises o netejar els banys. Soc conscient que res d’això s’haurà complit a la meua tornada, però el refranyer també ha de tenir el seu protagonisme i no cal més que aplicar la màxima de «ojos que no ven…».
Supose que portem allò de ser mares patidores en l’ADN, però també és cert que malgrat tot, també ens hem adonat que patir i disfrutar són totalment compatibles. Que estimar i respirar és perfectament vàlid. Que deixar per uns dies la realitat i donar-li espai a la ficció és saludable i enriquidor.
Tinc nou dies al davant per a obrir els ulls ben oberts i descobrir tot el que m’oferisca aquesta aventura que no sé si puc catalogar com la més boja de la meua vida. Casar-se amb vint-i-dos anys i ser mare dos vegades també són aventures arriscades encara que no puguen catalogar-se com a tal en estar tipificades com a previsibles. Aquesta és tot menys previsible així que allà vaig, a viure en primera persona una boda en Jaipur. Així tal qual, com si fora el títol d’una pel·lícula de cap de setmana, però una pel·lícula en la qual no pense estar de figurant sinó integrada totalment en la trama.
S’obri el parèntesi i sols resta omplir el full en blanc amb sensacions noves i espere que profitoses.
Per cert, dins de les fases prèvies al viatge també ha estat fer testament, però això ho contaré un altre dia que aquesta experiència es mereix una atenció més detinguda. I perquè sí, malgrat haver fet testament pense tornar, quede clar!
