He aprofitat aquesta columna per parlar algunes voltes sobre la pèrdua de capacitat adquisitiva que patim els periodistes, la precarietat laboral i les conseqüències que té per a la qualitat de la informació i també per a la capacitat dels professionals d’enfrontar-se al poder.
Hui volia tornar sobre el tema, però no per plorar sobre els pocs diners que tenim, sinó sobre un altre bé molt escàs per als periodistes –i crec que no és l’única professió que ens passa-: el temps.
Amb l’aparició d’internet, primer, i les xarxes socials, després, les grans organitzacions informatives van anar erosionant-se, les redaccions es van anar aprimant, els freelances –que venen a ser al periodisme el que són els repartidors de Glovo a l’hostaleria- van multiplicar-se i van imposar-se els perfils multitasca. I no allargaré la llista perquè tot això ja és molt sabut, però llavors alguns gurús van avançar que tot això era mol positiu per als professionals, que podien guanyar en llibertat, publicant directament sense la intermediació dels mitjans. Calia fer, van dir, «marca personal».
Al remat, tot açò de la «marca personal» ha consistit en que la càrrega de treball que s’ha descarregat sobre el periodista s’ha multiplicat: ara ja no ha de buscar la notícia, localitzar les fonts, contrastar les dades i redactar el text, sinó que a més ha d’autoeditar-se i corregir-se el text, penjar-lo al gestor, difondre’l per les xarxes socials, fer-ne seguiment i entomar i respondre les crítiques. Ah, i fer les fotografies, que la majoria de mitjans també han prescindit dels fotògrafs. Ja us podeu imaginar que la retribució no ha pujat en proporció, no?
Però com deia, no parlarem hui de diners sinó de temps. Aquesta forma d’organització del treball, més aquesta vinculació personal amb el que fem –ja no soles signem l’article, ara, a més hi posem la cara en una fotografia-, aquest paregut a una creació diguem-ne personal que té el periodisme, encara que siga mentida i que massa sovint es tracte de peces encarregades i precuinades, sumat a canvis tecnològics tan curiosos com el fet que hui portem l’oficina a la butxaca les 24 hores del dia, han difuminat la barrera entre treball i oci fins a fer-la imperceptible.
Ja no és que et toque parlar amb una font a deshores –per a molts articles parle amb gent que no pot dedicar-me temps durant la seua faena, i ho comprenc i no hi tinc cap problema-, sinó els whatsapp amb notes de premsa que no paren de sonar, el repàs a les xarxes socials per si hi ha cap incendi o controlar si està funcionat la peça o les cridades en qualsevol moment perquè ha aparegut una última hora. I açò sense comptar la necessitat d’estar sempre informat de l’última novetat i de donar la teua opinió sobre el darrer escàndol, que l’algoritme és molt esclau i no perdona els silencis.
El que abans era l’excepció en el periodisme –un fet molt rellevant d’última hora que trasbalsava els horaris de la redacció- hui és la rutina.
Una erosió entre oci i treball i una obligació de connexió permanent que estic segur que a molts lectors els sonarà, encara que no siguen periodistes.És un signe dels nostres temps, som a allò que en diuen «l’era de l’esgotament».
Les estadístiques diuen que les hores de treball formal es redueixen, però la meua percepció és que hi dediquem molt més temps que abans. Citat en aquest article, el filòsof Juan Evaristo Valls Boix explica que «a lògica capitalista del treball, és a dir, de la inversió i del benefici, està expandint-se i va saturant altres esferes de la vida». «Ens hem convertit en xicotets empresaris del nostre temps lliure. Hi ha un culte a la productivitat que s’inicia en l’oficina, però permea en la nostra vida privada», continua, i el periodista hi afegeix de forma molt encertada: «els amics es veuen com a capital social, les cites, com a entrevistes de treball, amb aplicacions per a lligar que funcionen com a càstings i xarxes socials que ens espenten a crear contingut per a augmentar la marca personal». La «marca personal», recorden? Aquella que havia d’alliberar-nos.
Personalment, reconec que he arribat a mentir, explicant que havia estat el cap de setmana en una muntanya sense cobertura –una explicació cada volta menys creïble perquè la cobertura arriba a tot arreu- perquè em feia vergonya dir senzillament que no m’havia donat la gana de respondre un missatge de faena fora de l’horari laboral. Ara, a més, m’he autoimposat –i reconec que em cal la disciplina d’un templer- un temps al dia de desconnexió per a llegir llibres, una de les meues aficions favorites i que tenia pràcticament abandonada.
Eric Hobsbawm explicava que una de les aficions preferides de l’era preindustrial era asseure’s amb els amics la vora d’un camí i veure cervesa sense fer res més. Hui, que som més savis i més rics, ningú té temps per perdre amb aquestes futileses. Què podríem posar al perfil d’Instagram? Però jo somio només amb una cervesa i alguns amics i seure una bona estona a la vora d’un camí.
