En cedir obligatòriament la direcció del Partido Popular, Pablo Casado va dir que Alberto Núñez Feijóo era «un bon gestor». I «un bon polític», li calgué dir a continuació. L’ordre de les paraules és important. Tan important que, en acabant, els diaris ben engreixats les repeteixen en el mateix ordre. La Vanguardia del tercer comte de Godó, per exemple. L’endemà mateix del discurs de Casado, ja havien publicat en el diari un article dient que Feijóo era «sobretot, un gestor». Les genuflexions, per a ser efectives, han de ser ràpides. I en La Vanguardia en són experts.
La qüestió no és de poca importància. En la doctrina política que impera en la major part dels mitjans de comunicació, els ciutadans són consumidors de serveis i els polítics, venedors de serveis. O dit d’una altra manera, els polítics són gestors i els ciutadans són clients. I no hi ha res més. No hi ha ideologia. No hi ha cap altra política que aquesta. La resta és demagògia.
Per tant, és normal que la gran operació propagandística del PP siga presentar Feijóo com a «gestor» i, si fos possible, com a «bon gestor». Els adversaris tornaran a presentar una i mil vegades les famoses fotografies de Feijóo amb un narcotraficant gallec, prenent el sol amb unes impúdiques gotes de crema bronzejadora a l’esquena. Els votants del PP no diran res sobre això. Callaran. Però és com si digueren: «I què? És un bon gestor.» Les fotos, de fet, que va publicar el diari El País el març del 2013 no han impedit que el PP gallec liderat per Feijóo guanyés dues vegades més, per majoria absoluta, les eleccions al parlament de Galícia.
La pregunta és si es pot presentar com a «gestor» un home que fa més de trenta anys que viu dels sous que cobra per ocupar càrrecs polítics. O per què es diu amb tanta naturalitat –i, fins i tot, com una cosa que hagués de fer gràcia– que Feijóo va ser induït a entrar en la política per José Manuel Romay Beccaría? Romay, que també ha estat de vegades presentat com a «bon gestor», estigué implicat a fons en la dictadura. Va ser secretari en una direcció general i era sotssecretari de la Presidència del Govern quan morí el dictador. Després, encara es mantingué uns mesos aferrat a les restes del règim, com a sotssecretari de Manuel Fraga, que va ser ministre de la Governació. També era «apolític» Romay Beccaría? Era «apolític» Fraga? Eren «gestors»?
L’arrel del problema potser està ací. Massa personatges implicats a fons en el manteniment de la dictadura van continuar manant després en els tribunals, en les conselleries, en els ministeris… El primer cap de govern de l’etapa «democràtica» va ser el darrer cap de govern de la dictadura. Fins i tot, va guanyar unes eleccions. I s’imposà la idea que això era legítim i natural.
Però aquests personatges sinistres no podien dir que abans havien estat «polítics», perquè això significava dir que havien participat en una política dictatorial. Què havien estat? La paraula ja estava feia temps en circulació: eren «tecnòcrates». «Polítics», no. Fins i tot, per reforçar la posició, es deia d’alguns d’ells, com ara del mateix Romay Beccaría, que eren «tecnòcrates de l’Opus Dei». Gestió i religió anaven així agermanades. Política, gens.
L’any 1991, Romay era conseller d’Agricultura, Ramaderia i Política Forestal del govern autònom de Galícia quan va nomenar Feijóo secretari general. Cinc anys més tard, quan Romay ascendí a ministre de Sanitat i Consum, Feijóo ascendí també i l’acompanyà a Madrid, com a president de l’Instituto Nacional de la Salud. Dos «gestors». Quan el cap del govern era José María Aznar. Un altre «gestor».
La política espanyola ha passat així dels «tecnòcrates» de Franco als «gestors» del PP. I ningú no ha fet mai res per ideologia. Tampoc els jutges, que com tothom sap fan justícia. Ni la policia, que com sap tothom fa el seu treball. La «política», sembla, només la fan els que perden.
