He participat en els actes que estan fent-se a Castelló de la Plana amb el títol «Converses 40 anys després de l’Estatut», una activitat emmarcada en l’aniversari de la vigència de la citada norma autonòmica que ha estat organitzada per la Universitat Jaume I. En aquestes converses, hem estat invitades persones de diversos àmbits i institucions, distribuïts en quatre sessions. Cal dir que entre aquestes persones hi havia dos expresidents de la nostra Generalitat i altres amb algun càrrec vinculat a les nostres institucions. Així, en concret, vaig compartir conversa sobre tema l’Estatut i el progrés socioeconòmic amb la catedràtica jubilada Ana Maria Fuertes i amb Josep Vicent Boira.
El primer que vaig constatar, i que motiva aquest breu apunt o comentari, és el tipus de públic que tinguérem, la gran majoria no tindria més de 20 anys. Acostumat com estic a actes amb auditoris de gent més aviat gran aquesta circumstància, més que grata circumstància, em va sobtar, puix no l’havia previst. Aleshores, un primer dubte em vingué a la ment: caldria canviar un poc el meu relat? Després de pensar-ho breument l’opció fou mantenir-lo. En acabar emn va arribar el comentari que aquest acte havia oferit elements crítics i que això havia agradat, puix fins aleshores en general a les altres sessions havia existit poca crítica. Amb això em done per més que satisfet. Introduir o presentar avanços, i alhora assignatures pendents, era en gran part allò que a parer meu necessitem, almenys des de la perspectiva de fer país i una societat més lliure i justa.
Òbviament, entre els assistents hi havia altra gent, majoritàriament, parle de professorat universitari. Certament, els estudiants universitaris vindran al seu moment a ocupar un lloc a la societat. Llavors, cal que valoren i coneguen fets i opinions sobre la nostra autonomia, i al mateix temps la seua rellevància com un pas cap a la recuperació del nostre autogovern, cosa que implicava «progrés» envers una situació anterior: la d’una dictadura amb tot allò que implicava de manca de llibertats i drets i alhora d’un centralisme extrem amb l’opressió de territoris com el País Valencià. Això, em sembla que pot servir perquè les noves generacions no obliden i valoren els valors de la democràcia i l’autogovern. Igualment, evidenciar les mancances, les intencions que hi figuren al text estatutari, en matèries d’habitatge, ordenació del territori, justícia social, igualtat, i tantes altres matèries, és una altra cosa que s’hauria de fer sovint, puix abunda més l’autosatisfacció i la brega política en les altures que la perspectiva de concretar fites qualitatives i de lluita per superar les limitacions i entrebancs del continuisme espanyolista.
Com he dit, tingué una certa satisfacció. Tanmateix, voldria que l’aniversari del nostre Estatut, el que tenim a causa d’aquelles circumstàncies decebedores que van concórrer en la transició i que ens portaren a una via autonòmica de segona, servira per anar més enllà.
