El mes de novembre, a Fatxalàndia (abans anomenada «Madrid») ha sigut molt divertit. Va ser anunciar la futura llei d’Amnistia i tothom, com un sol home, s’hi va creure amb dret a rebutjar-la. Hi havia el xicotet detall que no l’havien llegida, perquè encara no s’havia presentat en Corts, però qui es molesta a llegir una llei llarga i confusa quan de segur que a Netflix hi ha prompte la pel·lícula?
Total, que jutges, militars, funcionaris de tot pèl i ploma, diputats amb la bandera rojigualda a l’elàstic del calçotet, catòlics integristes i molts espontanis s’han passat tot un mes bramant com si no hi haguera un demà, manifestant-se i insultant la policia. Deia el PSOE que el que els molestava no era l’amnistia, sinó que governara de nou una coalició progressista. No sé. A mi em sembla que el que els molesta, ara i sempre, és que l’Espanya centrífuga faça un pas més endavant. Don Pelai 0, Jaume I 10. En eixe pla.
Una cosa bona d’aquest esclat de violència centrípeta és que a molta gent li ha caigut la bena dels ulls. Els qui es desganyitaven al carrer Ferraz ja no es pegaven colps al pit amb la Constitució. Directament proclamaven «La Constitución destruye la nación» (sic) i retallaven l’escut democràtic de les banderes espanyoles. Tot molt didàctic.
Ara resulta, doncs, que el problema ja no és que rojos, catalans, etarres i companyia vulguen destruir els valors constitucionals. El que els molesta són, directament, aquests valors. Perquè la Constitució, sí, proclama «la indissoluble unitat de la nació espanyola» (seria cridaner si no ho fera, d’altra banda), però també parla del respecte a totes les llengües peninsulars i l’existència de «nacionalitats i regions».
Com jo no soc nacionalista i la política m’interessa relativament (i més en aquests últims temps, en què s’ha convertit en un espectacle que converteix Twitter-X en un balneari de la tercera edat), totes aquestes circumstàncies em resulten molt còmiques.
Espanya és ja un país (o no ha deixat de ser) on els bascos cauen simpàtics a pesar que ETA s’ha passat mig segle matant espanyols però els catalans, si posen un paperet dins una urna, han de ser considerats terroristes i ser jutjats a Nuremberg, com els altres nazis.
Aquest frenopàtic, si te’l prens seriosament, pot acabar alterant el cervell de qualsevol. Per sort, ha sigut acabar-se el «novembre nacional» i tot s’ha calmat un poc. La qüestió és si en els mesos que venen, on no deixarà de parlar-se de l’amnistia, poden tornar els esclats de violència i el rictus de fastigueig profund a la comissura dels llavis de Feijóo. Perquè Feijóo –això es nota de seguida- és un gallec que venia de tres majories absolutes i ha sigut arribar a Madrid i trobar-se dins un sidral de tres parells. I ell no venia a Madrid a això, escolte. Però Fatxalàndia té les seues pròpies regulacions i un tipus que sempre eixia per la tele parlant en gallec («otra lengua separatista») ha de passar un purgatori molt estricte perquè els seus el consideren digne. I si aquest purgatori inclou, com diria Mazón (ah, Mazón!), «chupársela a uno de Vox» o a la pròpia Ayuso, doncs a xuplar i a callar.
En definitiva, com la política espanyola ja només es diferencia d’un manicomi en què el personal al càrrec són els pitjors bojos, m’he promés a mi mateix fer-ne el mínim cas, és a dir, poc o gens. Ja s’apanyaran. Una cosa tinc clara: a Pedro Sánchez no el tombaran amb banderetes i jaculatòries ultres. Governarà fins que es cansarà. I al davant tindrà a Feijóo i a Abascal hui i demà a uns altres moniatos amb diferents noms.
I si tot això serveix perquè aquest dissortat estat siga un poc més plural i s’hi respecten més les llengües i les cultures no castellanes, benvingut sia. I si no, desperteu-me en el 2027. Després de les eleccions, si pot ser.
