El fred que ens ha visitat estos dies passats ens fa pensar que, efectivament, amb el canvi climàtic, podríem tindre un hivern bastant dur i llarg; caldria afegir que, per favor, no siga, com algú ha dit, de nou mesos, i, després, encara tres mesos més de «ves a saber què». Hem dit «nou»?… «Nou», paraula de ressonàncies certes entre nosaltres: «9 d’octubre, Canal 9»…, o d’expressions efusives carregades d’emoció, «nou de trinca, nou-novíssim-novet-flamant, m’han deixat nou!»… Però, prompte prompte, el dubte ens assalta i ens preguntem sobre la natura de la paraula, perquè sembla moure’s en l’ambigüitat. I, sense entrar en la profunditat o totalitat de l’assumpte, permeta’ns, sisplau, escorcollar i jugar un poquet:
Resulta que 9 és 3 al quadrat: 3×3=9. El 3 està en la base. Un número que va sorgir per a interposar-se entre l’1 i el 2. L’1 és la unitat, el que hi ha, un punt en l’univers, un nuc en el mocador, tal com feien en l’inici dels temps, per recordar-se’n que només tenim una cosa. El 2 és la repetició, i també el dilema, que en bona representació serien dos nucs, dos punts, i la distància o unió d’eixos dos punts seria la línia recta, el menor espai o distància entre ells dos, que, no oblidem, són oposició, són dilema. El 3 vindria a ser la complicació d’açò anterior, o… la solució. Complicació, perquè apareix un altre punt, s’engrandeix l’espai i la lluita (relació) entre ells, és el triangle, la vie a trois, la unió de tres punts. I és la solució, perquè a tota presència (tesi-1) se li oposa una antítesi-2, les quals finalment venen reduïdes a la síntesi-3. És a dir, es barregen entre si per donar un híbrid comú, o siga, el 3: alt-ample-profund; pare-fill-Esperit Sant; naixement-vida-mort; passat-present-futur…
Arribats ací, si continuem jugant i tirem endavant, presentarem el número 4, que és per tancar l’assumpte, per fer la quadratura perfecta, i resulta que trobem que: 1+2+3+4=10. On 10/deu és la clau, és la perfecció: símbol de Déu, el qual parla sempre a través d’este guarisme: els deu manaments o decàleg diví, delme/diezmo tribut obligat als déus, alguns diuen que Messi (10), altres que Maradona (10)… I, al remat, hom va arribar a la conclusió que el sistema mètric decimal era l’ideal, el perfecte. Llevat dels anglosaxons, que prefereixen continuar comptant amb polzades, peus, galons…, no sabem si per orgullosos, si per cabotes, o…
Ara bé, sense entrar en polèmiques, i per deixar ja el tema dels bel·ligerants números tres i quatre, podríem dir que «on en mengen tres, en mengen quatre», I per reblar més el clau: «més veuen quatre ulls que no dos», cosa que no cal que discutim. I ja en pla pontificador, portarem a col·lació allò de «les quatre coses necessàries per a la vida: llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva, i pa de forment», i resulta que estem citant la tríada mediterrània, vinya-olivera-blat (pa amb oli i un got de vi), més el foc diví amb la llenya de carrasca.
I si seguim jugant amb el quatre i els quadrats i agafem l’últim guarisme de la sèrie, el 9, i fem este 9 al quadrat: 9×9=81, d’on 8+1=9. I si resulta que el 10 és el número de la perfecció, el 9 sembla ser el número que no arriba, al que li falta una miqueta, el que està a prop o mancat, el de la imperfecció. És més, es pot confondre amb el 6, segons que el poses cap per avall o cap per amunt. O, el culmen, si els poses en contacte, els dos junts, és allò que li deia la vaca al porc «vols que fem un seixanta-nou».
Els números maregen i calfen el cap, sobretot si un ja té mil temes ballant-li per la ment. No obstant això, permeta’ns una altra vegada encara una exposició més, amb tota la tirera de números bàsics: 1+2+3+4+5+6+7+8+9=45, d’on 4+5=9. Està vist que el 9, tot i semblar una mica imperfecte, és el rei, ix per totes parts, és el rei del mambo.
Tornant a l’interrogant del principi, sobre la natura de la paraula, ja sabem que «nou» (número) sona o es pronuncia igual com «nou» (adjectiu qualificatiu), tanmateix tenen orígens distints i, per tant, significats distints: del llatí novem, 9; o novus, nou. I allí mateix, a Roma, tant el 6 com el 9, a diferència dels nostres estimats animalets porc i vaca, disposaven d’una consideració i una significació cabdal entre la ciutadania. A l’hora sexta paraven i descansaven. Hem de tindre en compte que, per a ells, l’hora 1 del dia era quan eixia el sol, i la 12 quan es ponia (i començaven altres dotze hores de nit). Per tant, l’hora 6 era migdia. A descansar s’ha dit, és l’hora sexta: feien la sesta/siesta. Fins l’hora 9, en què tornaven a l’activitat. L’hora nona significava la represa de la marxa i del quefer, excepte si un encara continuava entre sedes i coixins, si un continuava l’hora nona desconnectat, és a dir, fent nona o nones/dormint encara.
Pitàgores és qui va introduir el sistema numèric decimal des de l’Índia, allà entre el segle VI i V a. C. Clar!, Pitàgores és Pitàgores, i es va capbussar en harmonies celestials, sumes i restes, teoremes i enigmes, de forma que el camí, finalment, es va complicar més del degut i tot acabà desapareixent en mans dels romans (I,II,III,IV…) o després dels romans. No serà sinó després de moltes vicissituds que el sistema numèric decimal torne a penetrar en Occident a través dels àrabs, ara ja amb grafia àrab (1,2,3…). Estos eren i són especialistes en l’art de les transaccions i el regateig, és per això que necessitaven un bon instrument de compte.
Nou: citàvem, al principi, la data emblemàtica del 9 d’octubre. Només falta que la paraula que el segueix, octubre, continue la festa de… la confusió: octubre és el mes número 10 del calendari, però etimològicament en realitat vol dir mes número 8/octo. El món és imperfecte, és obra humana, no cal dir-ho. Però funciona. És una funció (cómico-dramàtica?), diran alguns. I com a tal funció, tots hi tenim assignat un paper. El Diari La Veu, la funció de tribuna-transmissora; jo, de joglar-arreglador de lletres. Afanyem-nos. Fem el paper. Perquè encara ens espera el respectable amb la inestimable funció de lectors per donar-nos sentit (que falta en tenim). La Veu-escriptors-lectors: perquè «el número tres, el millor número és». Així siga.
