Llegia l’altre dia en La razón unes estadístiques relatives a la salut mental. Segons el text –són dades del 2024- «la Comunitat Valenciana és l’autonomia espanyola amb major prevalença de trastorns mentals». Tal com diu la crònica, la mitjana estatal d’aquests trastorns se situa en el 15%, mentre que entre valencians puja fins el 25,1%. Les dades les fornia el conseller de Sanitat, Mariano Gómez, a propòsit de la presentació del Pla Valencià de Salut Mental 2024-2027, dotat amb 283,8 milions d’euros.
Suposem que les xifres siguen correctes. No m’imagine tota una conselleria de Sanitat, vull dir, unflant l’estadística per la banda alta per a ressaltar la necessitat d’un pla, però tot és possible en el món d’avui. La crònica continuava i assegurava que «la regió» és la segona amb major taxa de casos atesos en Atenció Primària per ideació suïcida o intents autolítics. També som la primera comunitat en consum de tranquil·litzants, segona en cannabis i tercera en ús compulsiu d’internet entre adolescents.
No sé a vostés, però a mi tot açò em fa pensar. Molt. Durant anys i panys se’ns ha venut el tòpic que érem un país extravertit, de socialització fàcil, de gatzara, aldarull incruent i bons aliments. El Levante feliz igual servia per a crear-nos una imatge de simpatia universal que per a justificar l’infrafinançament, per dir-ho tot. Sembla que els valencians lliguem els gossos amb llonganisses i així, amb aquesta imatge d’autosuficència i despreocupació, hem anat passant la modernitat.
Recorde que, l’any 1976 –jo tenia onze anys-, els flamants reis d’Espanya Joan Carles i Sofia van visitar Borriana, entre moltes altres localitats del seu regne. Aquesta mena d’iniciatives solien ser aprofitades pels alcaldes de les diferents localitats per introduir alguna tímida reivindicació, a vore què queia. Però el de Borriana, al seu discurs, venia a dir que «d’altres demanaven, els borrianencs oferíem». Tota una metàfora del tema que tractem.
Per cert, recorde que un grup de monyicots dels Salesians vam aprofitar l’avinentesa per demanar al professor d’Educació Física, Pepe Guillem, un lema en valencià per construir una pancarta que demostrara el nostre pueril fervor monàrquic. I Guillem, amb gran diligència, ens va proporcionar aquest text: «Majestats, Borriana està ab vosatres» (sic). Coses de la Transició.
Parlàvem, però, de salut mental. Com pot ser que criatures tan sociables i de carrer com som els valencians liderem les estadístiques de trastorns psíquics juvenils? La pandèmia, òbviament, va fer molt de mal. Va fer molt de mal perquè la gran majoria dels valencians i dels altres europeus meridionals no van suportar estar sols tant de temps amb ells mateixos entre quatre parets. Això va provocar tota mena de trastorns, malures que u s’imagina més prompte pròpies de suecs o de noruecs, que a penes veuen la llum del sol, que dels nostres connacionals.
El resultat és que tenim una part de la població malalta, amb idees suïcides, medicada, ansiosa. Mala peça al teler. Veges a vore ara com soluciones el problema. I si l’ha de solucionar Mazón, val més pegar a córrer…
No ensenyem els nostres fills a saber estar sols amb ells mateixos, a conéixer-se en profunditat, a reconéixer-se en l’espill amb honestedat. I d’ací venen tots els mals. Haurem de començar a confessar que no som tan despreocupats com ens pensàvem, que no tot se soluciona parant taula per a vint i fent una paella, que per més traques i petards que tirem la processó va per dins.
Només així, potser, comencem a revertir aquesta epidèmia de soledat i desesperació que s’estén com una taca d’oli i mossega la nostra joventut. És la meua idea, si més no.
