Quan va morir en 2015, Rafael Chirbes, nascut a Tavernes de la Valldigna en 1949, havia conquistat ja quasi tots els cims que podia desitjar un escriptor espanyol. No li van donar el premi Cervantes ni el Nobel, certament, però va ser un autor molt llegit i, a més, les seues traduccions feien furor en països com Alemanya, que sempre ha prestat atenció superlativa a la bona literatura.
Però Chirbes tenia una espineta clavada. Educat de molt menut en orfenats d’Àvila i Lleó, arrencat de la seua llengua materna i educat en castellà –fill del franquisme, al capdavall-, glopejava amb amargor no poder escriure en la llengua del seu país. Tot això ho sabem bé ara gràcies als tres volums dels Diarios, que ha publicat l’editorial Anagrama.
Si alguna cosa queda clara als seus quaderns més íntims és l’enyorança profunda que Chirbes sentia per l’idioma que el va informar com a infant.
Gran i persistent lector, seguia amb constància la literatura catalana que es feia a València, com ja vaig explicar en un altre lloc. Hi cita el poema sobre Rabelais de Joan Fuster, té paraules amables per a Enric Valor («escribe una variante impecable de la lengua que hemos hablado aquí en Valencia», assegura), llig i rellig el Tirant lo blanc (hi retroba «la emoción de la lengua de mi infancia»), té notícies del Borja papa, de Joan F. Mira i, last but not least, la lectura de El mut de la campana, de Josep Lozano, li provoca una llarga reflexió sociolingüística.
Sobre això, s’imagina «la felicidad que debe producir escribir en la lengua marginada en la que uno pronunció sus primera palabras», per a després afegir: «Pero también los escritores de mi edad –Lozano lo es, nació en 1948- que han acabado escribiendo en valenciano han tenido que aprender una lengua impostada, han tenido que luchar para domesticarla, para acercar lo culto, extraño, foráneo, libresco o arcaico, fuera de uso, a lo popular y cotidiano contemporáneo, crear la lengua literaria de hoy».
Ara la Fundació Rafael Chirbes i l’editorial Lletra Impresa han tingut la feliç idea de traduir al català algunes de les novel·les inicials d’aquest escriptor. Jo acabe de llegir Les descàrregues del caçador, versionada eficaçment per Carles Mulet. És una obra curta però superba, que deixa endeveninar el món que culminaria en sengles obres mestres, Crematorio i En la orilla.
El món de Chirbes és el dels arribistes de la postguerra, els qui es van enriquir amb la Dictadura, els qui van renunciar als ideals a favor del compte corrent. Però per davall d’aquesta vessant social hi ha sempre, despullada, la reflexió sobre el gènere humà, que és l’autèntic leit motiv de la seua obra:
«Li ho vaig sentir dir en una ocasió al meu sogre: “Hom es passa la primera meitat de la vida vestint-se i la segona despullant-se”. Ara entenc el que volia dir, i sé que hom no es despulla fàcilment ni ordenadament, sinó que ho fa amb brusquedat, deixant-hi esquinçalls sobre el cos. A aquests pedaços que se’ns embrollen entre les cames i no ens deixen caminar amb llibertat durant la segona part de la nostra vida els anomenem memòria. La nuesa desitjada seria l’oblit».
L’home que, mentre els seus llibres triomfen, no deixa de mastegar una persistent sensació de soledat, l’escriptor que ha sacrificat la vida per la literatura, l’individualista que no ha abandonat mai els seus ideals comunistes viu totes aquestes contradiccions tancat en una caseta de camp a Beniarbeig mentre la mort el ronda.
Quan finalment el destí l’enxampe, Rafael Chirbes deixarà d’escriure al seu diari. Quan el metge li anuncie que li caldrà una nova colonoscòpia (la que li proporcionarà el diagnòstic mortal), en grava les últimes línies. Són aquestes:
«Hace meses que estoy pensando lo peor, pero no tengo muchas ganas que vivir que digamos y calculo que no es mal momento, antes de que empiecen las limitaciones de verdad, las dependencias ajenas. Lo que sea y cuando sea, con tal de que no resulte desagradable».
Després d’això, i d’un últim pensament no per a cap persona sinó per als gossos i gats que l’acompanyaven, l’implacable teló. I la glòria, diuen.
