De vegades simplement seguint les notícies ja tens l’article fet. L’altre dia vaig llegir al periòdic que un diputat de Chega (la formació portuguesa d’extrema dreta) serà jutjat per dos delictes de prostitució de menors, l’un consumat i l’altre en grau de temptativa. Es dona la circumstància que el diputat era conegut per defensar la castració química per als pederastes. Nuno Pardal és el nom de l’al·ludit. Sí, heu llegit bé i és completament real: el tipus s’anomena Pardal.
I bé, no es pot afegir res més. De vegades la justícia és simplement justícia poètica. Qui mana a un pederasta demanar castrar els pederastes? Només algú molt torrat pot caure en aquests parany…
Aquesta notícia m’arriba poc després de vore per televisió una parella d’homosexuals d’un poblet de Segòvia, ferventment catòlics, que es queixaven que el capellà de la seua parròquia no els permetia combregar. Per ser homosexuals, s’entén.
Què tenen en comú aquests dos fets? El que tenen en comú és que l’Església, que alguns havien donat per derrotada definitivament, segueix tenint una influència abassegadora en la vida real de les persones al nostre àmbit cultural.
Per què un diputat ultradretà, suposadament també ultracatòlic, li dona 20 euros a un menor d’edat per a què li faça sexe oral? No sap que l’Església –i la societat- condemnen aquestes pràctiques? És clar que també hi ha molts capellans pederastes. Però, llavors, si són pedòfils, per què s’han ficat a capellans?
El cas de la parella homosexual és diferent, però té semblances. Si saben que l’Església condemna el sexe entre hòmens, ¿per què s’entossudeixen a seguir considerant-se catòlics?
Jo els diria a tots aquests que l’Església catòlica és un club privat –una secta amb sort històrica- a què no és obligatori pertànyer. Fins i tot es pot creure en Déu sense combregar amb cap religió instituïda. Jo mateix no sé si hi ha un Déu, un totpoderós més o menys bonhomiós que ens vigila des de l’espai sideral i ens ha creat. En tot cas, vaig estudiar tretze anys (tota la infància i part de l’adolescència) entre salesians, i aquest és un bon motiu per a haver-me convertit, a la pràctica, en ateu.
En dos mil anys l’Església no ha canviat la seua moral sexual. Contravenint els Evangelis, en algun moment van decidir que el sexe fora del matrimoni i de qualsevol pràctica canònica (és a dir, entre un home i una dona i exclusivament amb la finalitat de procrear) era pecat, i no pensen canviar. Ara veiem aquest papa, Francesc, que diu belles paraules sobre els gais i té un discurs poc agressiu, però això és un miratge. A l’interior del Vaticà no ha canviat res, ni canviarà.
L’única vegada que els Evangelis fan referència a qüestions sexuals és el conegut passatge (Joan, 8, 1-11) on Jesucrist aconsegueix lliurar de la lapidació una prostituta amb la famosa divisa: «Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra». A partir d’ací es podria haver edificat una doctrina sexual alliberadora, però l’Església va decidir reescriure la vida del seu fundador i convertir la seua doctrina en una presó castradora i mutiladora.
La bona notícia és que no és imprescindible pertànyer al club del Vaticà. Potser a l’Iran o a Afganistan les dones no puguen triar, però a Europa, des de la Il·lustració, la religió ha deixat de ser obligatòria. Si eres homosexual i creus en Déu, resa en casa i ja està (si Déu existeix, no deixarà d’escoltar-te). Si eres un pardal portugués partidari del sexe amb menors, no vages proclamant que vols castrar els pederastes. Sigues simplement hipòcrita, no imbècil.
I és que, amb les religions, sempre assistim a la mateixa paradoxa: se suposa que s’han inventat per a facilitar la vida de la gent però han acabat sent les responsables de tones de dolor i milions de crims horrorosos. Tot en nom d’eixe Déu que ningú ha vist ni sentit ni captat mai, per cert…
