És un dels termes de moda: remigració. Tal com l’extrema dreta va estenent-se com una taca d’oli, el concepte fa furor. Se suposa que va sorgir per a reclamar l’expulsió d’Europa dels migrants d’origen magrebí, però serveix també Trump per a caçar els hispans als Estats Units. A França, per exemple, la idea ha tingut un recorregut fenomenal: en això es basa el creixement dels Le Pen, pare i filla.
Puc entendre que la presència de persones amb hàbits culturals i socials molt diferents inquiete una part de la població. La prevenció –avantsala de l’odi- davant el qui és distint és una cosa humana. Fins i tot l’odi és humà, però socialment resulta nefast, per això les societats fan bé defenent-s’hi.
El més curiós del cas és que els abanderats de la remigració siguen formacions com Vox i els seus homòlegs internacionals. Recorde que una vegada una alumna, enmig de la classe –fa molts anys-, es va posar a verbalitzar a crits una proclama racista. Com que la xicota parlava exclusivament en castellà amb un cert deix, li vaig preguntar d’on era. Havia nascut a la Vall d’Uixó, però els seus pares eren d’origen extremeny. Li vaig fer notar que ella també procedia d’una família migrant, per la qual cosa el seu discurs era una mica ridícul. Ara els extremistes proposen donar el passaport també als migrants de segona generació –nascuts ací, per tant. Huit milions en tot Espanya, diu que en volen expulsar…
L’anècdota de l’alumna m’ha tornat al cap aquests dies per un motiu. Parlaré del meu poble, Borriana, que és un medi que conec una mica. El barri borrianenc on han viscut tradicionalment els migrants procedents d’Andalusia o Extremadura es diu La Bosca. Era un feu tradicionals del PSOE, però en les últimes eleccions Vox hi ha aconseguit bona cosa de vots. Xavals molt jóvens –mascles, fonamentalment- han passat de ser migrants espanyols de segona o tercera generació a acaçar uns altres migrants. La paradoxa del cas em sembla evident. Molts d’aquest xavals no s’han integrat mai, i segueixen sent bàsicament monolingües en la llengua dels seus pares o dels seus avis. Tampoc els altres migrants, els magrebins, han aprés majoritàriament valencià, tot just xampurregen l’espanyol. Un conflicte interessant.
Però a Borriana, això és un fet, no només els individus amb origen forà parlen castellà. També hi ha moltes famílies que han educat els seus fills en aquest idioma, ja des dels anys de la dictadura. L’excusa era perfecta: que no tingueren problemes a l’escola, per exemple, per no saber bé la lengua del Imperio. Això ho he sentit dir jo, amb tota la ingenuïtat del món. El motiu, en realitat, era un altre: moltes famílies volien distingir els seus fills del comú del poble implantant-los un idioma que no era el que parlava la gent del carrer. Alguns perquè eren rics i volien certificar-ho així. Uns altres no ho eren, però canviant d’idioma hi aspiraven a ser considerats com a tals. Aracil va estudiar el fenomen en els sainets d’Escalante, fa mil anys. Jo mateix, en un rampell sociolingüista, vaig etiquetar aquest curiós costum com “castració lingüística unilateral” (perquè molts dels infants tractats així esdevenien irreversiblement monolingües).
I en això arribem a l’època actual. Ara els rics de Borriana parlen en castellà… que és també la llengua dels migrants! Han fet un pa com unes hòsties, certament. I és per això que en Vox et trobes gent monolingüe de classe alta amb gent monolingüe del lumpen. Però tenen una cosa comuna amb els magrebins que tant odien: tots parlen no en la llengua de Borriana, sinó en la de Santiago Abascal.
En fi, posats a expulsar gent, em pregunte per què hauríem d’expulsar del País Valencià els procedents del Marroc i no els procedents d’Andalusia o de Castella. Tant els uns com els altres són estranys a la circumstància valenciana, si no s’hi han integrat. Això demostra una cosa: que conceptes com remigració són molt perillosos, i a alguns els pot esclatar com la culata d’una escopeta. Al que hauríem d’aspirar és al fet que, quan això passe, no ens pille a prop…
