La situació és la següent: si demà al matí Pedro Sánchez anunciara que, per causa de les bones dades econòmiques del país, el Govern es disposara a repartir 6.000 euros a cada espanyol, el PP reaccionaria irat, votaria en contra i exigiria, en tot cas, que en lloc de 6.000 foren 12.000.
Hem arribat en aquest punt, en efecte. No hi ha res que puga anunciar el Govern que caiga bé a l’oposició. El No és automàtic i per sistema. Potser algú considere exagerat l’exemple dels 6.000 euros (un milió de peles, com diria Alfonso Rus). Doncs no ho és gens. No fa molt el PP va votar en contra del sostre de despesa al Congrés dels Diputats… amb el resultat que les autonomies (la majoria, del PP) van deixar d’ingressar una bona picossada. Són tan extremats que fins i tot rebutgen els diners que els van destinats. També va votar en contra Junts per Catalunya, és cert, però els designis d’aquest partit són encara més inescrutables.
Fa poc dinava amb un directiu d’un periòdic de Barcelona. És un mitjà independent(ista) en l’òrbita d’Esquerra Republicana. Li vaig preguntar per Junts, naturalment. La seua resposta va ser taxativa: no podem saber què farà Junts en el futur perquè Puigdemont «està boig i és un mentider». Clar i ras. Si tot un moviment polític depén de la voluntat d’una sola persona i aquesta persona té una manera de fer les coses diguem-ne extraimaginativa i desconcertant, doncs ja hem begut oli.
Total, que la cosa pinta negra. Sánchez aguantarà a la Moncloa perquè no hi ha alternativa, a no ser que Puigdemont, en algun moment, considere positiva la idea de fer-li una moció de censura votant conjuntament amb el PP i Vox. Impossible? Aquest terme no existeix en política i menys en la política actual.
El meu amic i company de taula també em va revelar que una gran part de Junts –«probablement la majoria»- enyoren Convergència i voldrien un context estratègic més previsible, potser tornant a la vella contalla del «peix al cove». Però el pes del senyor de Waterloo és tan gran dins el seu moviment que ningú s’atreveix a glapir.
Venen temps difícils, òbviament. Tots els qui preferim un Govern de coalició progressista a Madrid abans que l’arribada al poder del PP i Vox –Abascal, ministre de l’Interior?- tenim un poc l’ai al cor.
Comparat amb tot això, fins i tot la situació de Carlos Mazón al seu executiu de fireta és afalagadora. S’ha lliurat de Vox, però només ha de xiular perquè els ultradretans tornen al seu costat. I per xiular entenguen vostés el que vulguen: fer una llei de «senyes d’identitat» encara més anticatalanista que la que va projectar Alberto Fabra o qualsevol altra parida imaginable. Perquè Mazón, això és un fet, no creu en res, només a mantindre’s al poder. Com Pedro Sánchez, en efecte, però el de Madrid almenys apuja les pensions i el salari mínim, fa lleis progressistes i no vol enviar l’armada contra els immigrants, com Corín Tellado.
Tot pot empitjorar i ho pot fer més ràpid del que ens pensem. La situació parlamentària del PSOE a la Villa y Corte és endimoniada. I si hi haguera eleccions a curt termini, rar seria que Feijóo no traguera finalment una majoria suficient. Perquè el context espanyol, europeu i mundial va en el sentit d’afavorir els discursos d’una dreta extrema. És la vella dreta de sempre, analfabeta i destructora, però ara està de moda. No tardarem molt a sentir que els immigrants que arriben a Canàries es mengen els gats i els gossos de la gent decent…
Fugir? On? Trump pot guanyar les eleccions al novembre, Bolsonaro pot tornar, Milei ja en fa de les seues a Buenos Aires, els nazis van pujant de percentatge a Alemanya, Le Pen acabarà guanyant a França… I mentrimentres els conservadors tradicionals, la vella dreta honesta i entenimentada, ni estan ni se’ls espera.
En fi, això és el que hi ha. Que passen vostés una tardor apacible…
