Notes sobre la llibertat

Si torna una idea, en els darrers anys, que mai se n’ha anat, però pren nova embranzida, aquesta és la idea de la llibertat. Fa la sensació que, en aquests temps, l’esquerra s’ha vist confinada en una residència d’ancians, on la clientela es deleix per contar les seues batalletes i on impera una severa infermera anomenada Moralina. Aquesta infermera, ves per on, té el rostre –les faccions severes, implacables- de l’actriu Louise Fletcher, que va regnar als límits de la salut mental com una tal Ratched en el film Algú va volar sobre el niu del cucut. 

Moralina té el geni curt i per això els vells residents s’obsedeixen ara a prohibir-ho tot. En matèria de moral sexual, racial, econòmica tot són paranys del capitalisme, que cal sortejar disparant abans de preguntar. Davant d’això, la dreta més fanàtica ha emergit amb la bandera de la llibertat (guiant el poble). Però de què parlem quan parlen de llibertat?

I una altra pregunta: què tenen en comú Milei –el boig argentí-, Ayuso –la disminuïda sensorial madrilenya (ai, no, que es diu «discapacitada»!)- o Abascal –l’home unidimensional? Doncs que enarboren ben alta la senyera Llibertat. Carajo.

I bé, la pregunta que em faig jo ara és quina llibertat és eixa. O, dit d’una altra manera, es pot ser lliure si s’és pobre? Es pot ser lliure si s’és analfabet? Es pot ser lliure des del fanatisme?

Són qüestions tramposes, és clar, d’aquelles que els escriptors anomenem retòriques. Inclouen la seua resposta, sempre a favor meu. Però és que són les preguntes adients. Perquè estic convençut que la llibertat de Milei i els altres transsumptes de Delacroix és completament falsa. I si l’esquerra geriàtrica no estiguera tan ocupada a llançar-se cullerades de farinetes sota l’estricta observança de la infermera Ratched se n’hauria adonat i hi haguera plantat cara. Però…

Isc al carrer i m’autoanalitze. Soc lliure? Aparentment sí, perquè vaig on vull i faig el que vull. Però si no haguera llegit trenta mil llibres, si no tinguera un compte corrent perfectament sanejat, si no em dedicara cada dia a destriar les notícies brossa de l’autèntica informació, seria realment lliure?

Un intel·lectual espanyol, que ha fet el trànsit obligat des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, deia fa uns anys que només se sentia lliure quan entrava en un supermercat i escollia quina marca de iogurts li venia de gust. Això és una altra trampa, estimat lector. En primer lloc, perquè definir algú com «un intel·lectual espanyol, que ha fet el trànsit obligat des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta» és no dir res: aquesta definició escau a quasi tots els intel·lectuals espanyols. Com jo no he sigut mai un extremista (espanyol ja no sé), excepte alguns mesos quan tenia quinze anys, no sent la menor empatia per aquestes figures. Però anem al tema dels iogurts. S’és lliure per escollir-ne la marca o per tindre diners per a poder escollir? És la qüestió.

Tampoc he sigut mai marxista –ni en general res que acabe en –ista-, però em subjuga la idea –marxiana- que tot rau en l’economia. O, com deia Woody Allen, «els diners no donen la felicitat, però proporcionen una sensació tan pareguda a la de l’autèntica felicitat, que només un expert podria diferenciar-les». 

Al final tot el que queda d’El capital, la seua màxima capacitat revulsiva, resideix en els humoristes (Allen, Groucho…)… Per això l’esquerra, a la residència, ja no té sentit de l’humor. Els vells rondinaires encara conten la batalleta del Maig del 68, quan és obvi que no hi van ser i, cas d’haver-hi participat, no haurien entés res. 

La llibertat és com l’amor: ho entens tot quan ja s’ha acabat. La ressaca de Milei, d’Ayuso, d’Abascal (i del seu gran mentor, Donald Trump) ja vindrà. El món empitjorarà. Les utopies tampoc serviran de res. La ciència-ficció passarà a ser literatura costumista. Però vostés, amics lectors, i jo mateix, ja estarem morts. Els nostres fills…