Potser vos hageu preguntat alguna vegada per què el països europeus i de l’Amèrica del Nord són democràcies liberals i han assolit un nivell de desenvolupament econòmic òptim. I això per contrast, és clar, amb la gran majoria dels països del món, aquells als quals se’ls solia aplicar l’adjectiu subdesenvolupats.
Passa que he llegit fa poc Una breu història de la igualtat (Edicions 62), de Thomas Picketty, i m’ha convençut la claredat i la passió amb què explica algunes coses bàsiques. Com per exemple que l’origen de la riquesa occidental contemporània es troba en l’intens passat colonial del vell continent fins fa quatre dies. Aquest és un pecat original que, ves per on, les potències emergents –Xina, Índia- no comparteixen.
Picketty s’entreté especialment en el cas d’Haití, perfectament paradigmàtic. És el primer país colonitzat on es va abolir l’esclavitud en l’època moderna. En 1825 França va acceptar concedir-los la independència, però a canvi que els haitians acceptaren pagar a l’antiga metròpoli 150 milions de francs d’or en concepte d’indemnització per als antics propietaris d’esclaus. Aquest enorme deute no va ser finalment rescabalat fins la dècada de 1950…
Amb posterioritat a aquests fets, l’estat haitià reclamà a França reemborsar aquest deute per indemnitzar els antics esclaus. Però França, fins ara, s’ha fet la desentesa… Amb la conclusió que Haití és ara un dels països més pobres del món i s’hi ha indemnitzat els propietaris d’esclaus però no els esclaus!
Aquesta història per a no dormir serveix perfectament per il·lustrar quin és l’origen de la prosperitat contemporània en una part del món. Ja va dir Balzac que darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim. Doncs això mateix. Encara ara els antics esclaus afroamericans esperen en va que el Govern federal dels Estats Units els proporcione els 40 acres de terra i una mula que els va prometre Lincoln…
La tesi de Piketty és que la igualtat es conquista lluitant-hi, no és concedida mai gratuïtament. Posa l’exemple de Suècia, ara mateix una de les societats més igualitàries del món, però que va ser un dels països més desiguals d’Europa fins l’arribada al poder dels socialdemòcrates en la dècada dels anys 20. L’autor de Capital i ideologia anomena «Els Trenta gloriosos» les tres dècades que van de 1950 a 1980. En aquest període Europa va fundar un sistema econòmic de màxima igualtat, amb accés a l’educació i la sanitat públiques generalitzats. Això va ser una conquista del moviment obrer, però també de la por al comunisme. Ja abans de la caiguda del mur de Berlín, però, la desregulació dels mercats financers amb Reagan i Thatcher va propiciar un nou període de desigualtat que arriba fins ara mateix.
No crec que ningú, objectivament, puga oposar-se a l’assoliment de majors quotes d’igualtat al món. Hi està en contra, òbviament, l’1 per cent de la població que controla gairebé la meitat dels mitjans de producció i dels capitals existents. No cal ser doctorat en Harvard per a entendre que, si no es desposseeix a aquest 1% d’una mica de la seua riquesa –només una mica…- el món no podrà funcionar mai. I estarem als prolegòmens de noves i potser sanguinàries revolucions.
Ara ja no hi ha negres amb cadenes que cullen cotó sota un sol de justícia. Però la desigualtat fa mal, segueix fent-ne molt. Hi ha immigrants que cullen maduixes per sis euros l’hora, que és un poc el mateix. Són els que, segons algunes veus, venen als països rics a llevar-li la faena als nacionals…
Crec que llibres com el de Piketty són necessaris perquè ajuden a situar els autèntics problemes del món en la diana. Una perspectiva global sempre ajuda. Per als qui volen deixar-se ajudar, naturalment.
