Una cosa que sorprén qualsevol observador mínimament objectiu és la crueltat amb què l’Exèrcit d’Israel tracta els palestins. A Gaza, a Cisjordània i a tot arreu. Com jo no soc sospitós d’antisionisme, ni de no haver defensat el dret a l’existència del país dels jueus, puc escriure tranquil·lament aquest article. Tranquil·lament? Hauré de rectificar: ara ja no es pot escriure tranquil·lament de res, perquè de seguida t’acusaran d’això o d’allò. I és que el qui no pensa com jo està contra mi i el que no és amic meu ha de ser necessàriament un enemic (ideològic). En aquest temps vivim.
Quan es parla de la crueltat o la falta de pietat israeliana sempre s’addueix l’Holocaust. Sorprén que, havent patit l’hecatombe de la Shoah, Israel no tinga un poc més de mirament a l’hora de fer la guerra. Perquè la guerra es fa i s’ha de fer contra el terrorisme islamista de Hamàs, però, i els xiquets assassinats amb intel·ligència artificial, i les dones i els ancians que no són terroristes però que moren igual sota les mateixes bales? És el gran dilema.
Poca gent sap que són precisament els supervivents de l’Holocaust el sector de la societat jueva més partidària de respectar els drets dels palestins. Quan vaig visitar Israel, l’any 2011, em vaig voler documentar primer. Vaig llegir el llibre d’Ana Carbajosa Las tribus de Israel, i en vaig taure algunes conclusions profitoses. Descrivia perfectament la situació a l’interior de l’estat hebreu, la tensió quotidiana entre les seues diverses tribus.
Com que l’elit del país està formada per jueus askenazites (de pell blanca i d’ascendència europea), els mizrahim (jueus procedents de països de l’Orient Mitjà) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la discriminació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d’Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda o per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l’altra banda de l’espectre social), i això planteja interrogants per al futur.
Es podria pensar que els jueus mizrahim haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahim, mentre l’esquerra s’ha nodrit tradicionalment dels jueus askenazites.
I fora d’aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l’Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s’hi comporta correctament. Curiosament, l’exigua minoria dels pacifistes israelians (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- askenazites descendents de supervivents de l’Holocaust. Aquests supervivents no ho van tindre fàcil els primers anys, quan el nou Estat els considerava febles i no veia que encaixaren en la propaganda oficial. Ara, però, són reverenciats i escoltats… de no ser que alcen la veu en favor dels drets dels palestins.
Ara de nou cal alçar la veu a favor del dret dels palestins. No dels assassins de Hamàs, òbviament, sinó del poble pla, que no té cap culpa però mor igual. No existeix el dret a matar indiscriminadament, ni tal sols per a defensar-se.
«Ull per ull» és una consigna bíblica, però el resultat és universal: la ceguesa completa. Pensem-hi.
