Fa certa gràcia comprovar que el temps passa, però determinats arguments presents a la política valenciana semblen inalterables. Resulta que aquest estiu a unes llumeneres de Barcelona se’ls va acudir cremar una foto de Carlos Mazón cap per avall, o alguna cosa semblant, entre proclames a favor dels Països Catalans (PPCC). I Mazón, raude com el vent, no va desaprofitar l’ocasió per a fer-se la víctima i donar-se alguns colps al pit, com era de rigor.
Tenint en compte que la vida és curta i jo ja tinc una edat, no sé si voré, sincerament, el moment en què la dreta valenciana modere un poc la seua rauxa anticatalana i reconega algunes realitats incontrovertibles. No dic ja que es mostre favorable als PPCC (Déu del cel!), sinó simplement que reconega la unitat de la llengua, per exemple. No és una cosa desgavellada: molts conservadors autòctons, als anys 30, als 40, als 50 o als 60 així ho feien. A partir dels anys 70, bé és cert, tot se’n va anar en orris. A partir d’eixe moment, costava més trobar un valencià de dretes que no diguera barbaritats en termes filològics que un republicà estatunidenc en contra del dret a dur armes.
De moment, la realitat és la següent: per a la dreta valenciana, des de la més moderada (si és que n’hi queda algú) a la més radical (Vox i companyia), el valencià és una llengua que ja la parlaven els ibers (com deia Rita Barberà els dies que estava sòbria, que no n’eren molts) i els Països Catalans són pitjor que ETA quan era ETA (que és com «el Lute cuando era el Lute» d’aquella cançó de Sabina).
No és estrany, doncs, que Mazón haja deixat per un moment de xuplar-li-la «a un de Vox» (segons confessió pròpia) i, amb la boqueta ja relaxada, haja decidit que el pitjor atac «a la Comunitat Valenciana» l’ha realitzat qui ha decidit incloure-la en els PPCC.
No sé si val la pena explicar-li al Molt Honorable que els PPCC han sigut un invent (com tota construcció política) proposat originàriament des de València, no des de Catalunya. I que, en essència, només fan referència a la comunitat d’interessos compartits entre els territoris on es parla el català; hi ha comuns alguns elements culturals que el sorprendrien. Que d’ací una minoria vulga fer-ne una lectura política i siga partidària, per exemple, de «la independència dels PPCC», això ja no obliga ningú més, segons ho veig jo.
És a dir, que els PPCC en principi són una cosa tan inofensiva com la Francophonie, la Commonwealth o la Hispanidad, per citar tres exemples igual d’inofensius i que probablement (sobretot el tercer) li facen caure la bava al Molt Honorable.
Es pot basar la política autonòmica valenciana en un girar l’esquena permanent a Catalunya i als poderosos lligams que hi tenim? Es pot. Segons la dreta valenciana, cal que siga així. Una altra cosa és fins quan es pot mantindre aquesta ficció del «jo no tinc pare ni mare, a mi em van trobar surant al riu com a Moisés».
Ja ho he dit: abans de morir, m’agradaria que tornaren els Vilallonga, els Reig, els Casp (dels anys 40 i 50, ep!)… O els Sanchis Guarner. Sanchis, no ens enganyem, era un típic senyor de dretes (republicà i liberal, això sí) a qui la seua professió de filòleg li impedia acallar el saber científic que atresorava, que era molt. O com el meu enyorat Enric Safont, fundador d’Aliança Popular i del Partit Popular a Borriana. Sempre que el veia pel carrer –ell anava tots els dies a comprar la premsa a la paradeta del Pla-, Enric em deia la mateixa frase: «No afluixeu!». I ell i jo sabíem que aquella era la nostra contrasenya referent a la unitat de la llengua.
Tornarà l’estirp de la dreta civilitzada i culta? No les tinc totes. Ara, a més, amb tot això de Vox, ho tenim més pelut que mai. Però no podem perdre’n l’esperança, perquè si la perdem seria com acceptar que un valencià de dretes –i n’hi ha centenars de milers…- és algú irreversiblement perdut per al sentit comú, la cultura i la raó. I això és fa difícil de digerir.
