No ens podem posar d’acord en quasi res però, en canvi, a esquerra i a dreta, entre nacionalistes i centralistes, comença a emergir un estrany consens al voltant d’aquesta parauleta: el lawfare. Aquest terme, que ha travessat l’Atlàntic amb una certa celeritat, fa referència a quan un partit polític o un corrent ideològic busca destruir un adversari fomentant una «guerra judicial» contra ell. Ara mateix tenim en primer pla alguns exemples molt comentats del fenomen: Mónica Oltra o Begoña Gómez (la dona de Pedro Sánchez). Abans va estar tot el que es va –intentar- fer processalment contra Podem. I, ara mateix, tot el que penja contra els independentistes catalans, als quals no se’ls aplicarà pacíficament la llei d’Amnistia ni res que els beneficie legalment, això és una evidència Hi afegiria també Francisco Camps, però ell mateix, finalment absolt després de 15 anys de querelles i judicis, ha descartat que «els jutges» tingueren res personal contra ell. A tot estirar, ha suggerit, el problema estava en la Fiscalia Anticorrupció…
No ho sé. Podem parlar, si voleu, d’algunes evidències. La majoria dels jutges espanyols –la majoria absolutíssima- són conservadors, quan no ultraconservadors. Això té una certa lògica. ¿Qui es pot permetre estar anys i panys, a mesa y mantel, estudiant unes oposicions a notari, a jutge, a registrador de la propietat? Per això, quan mires els antecedents familiars de molts membres de la judicatura hi veus un reguitzell de fills i nets de professionals del mateix (sant) ofici. Fins ací tot normal. El dret és de dretes i l’única possibilitat que fora d’esquerres és que hi haguera una revolució i s’implantaren tribunals populars. Però això, quan ha passat, ja sabem com ha acabat…
¿El jutge que ha reobert el cas de Mónica Oltra té alguna animadversió ideològica contra ella i per això la persegueix (tot i saber que el cas es tancarà tard o d’hora)? No en tinc ni idea. ¿El magistrat que du la carpeta de Begoña Gómez sap perfectament que no hi ha cas i només vol la foto de la santíssima arribant al jutjat a declarar? Ja m’agradaria saber-ho. No soc propens a creure en conspiracions i m’agrada treballar amb dades reals.
Anem a les dades, doncs. Dos notícies de premsa. Una d’Eldiario.es del 29 de maig. Una altra de Levante-EMV del 16 de juny. La primera assegura que «el Govern [de Madrid] augmenta un 50% les beques per a opositar a jutges i fiscals». La segona informa que «el Consell elimina les beques per als opositors a la judicatura».
Són notícies que han passat un poc desapercebudes mentre ens ocupàvem en la carnisseria habitual en què consisteix la política darrerament. Però són informacions objectives i clares: el govern socialista de Madrid vol més beques per a què puguen arribar als escalafons judicials gent que no siga de classe alta i el de València les elimina, perquè se suposa que ja li està bé la cosa com està.
Si conjuguem això amb la lluita tediosa, inacabable, vergonyant i clarificadora pel control del Consell General del Poder Judicial (que de moment ha acabat en taules), entendrem fàcilment què està passant. I el que passa és ben simple: com la majoria de l’estament judicial és favorable a la dreta, la dreta no vol canviar-hi res. I a l’esquerra, que juga a la contra, només li queda menjar-se les molles que cauen del banquet i dur a terme iniciatives com la de les beques. Entre parèntesis: aquestes molles, de vegades, són pans sencers. Per exemple, l’actual majoria progressista al Tribunal Constitucional, que tant de joc dona i donarà en el futur.
¿Vol dir tot això que existeix el lawfare, que hi ha jutges que avantposen la seua ideologia o les seues animadversions a la interpretació objectiva de la llei? M’agradaria saber-ho, és clar. No estic en la seua ment. Però les conclusions objectives són difícils de refutar. La justícia a Espanya és un afer molt delicat on si algú és d’esquerres o nacionalista no espanyol (ja no dic independentista) li pengen, d’entrada, la divisa d’aquell jutge de què parla Manuel Rivas en un llibre seu, que començava sempre els judicis amb aquesta frase: «Que pase el culpable».
Senyors jutges: el seu sentiment és conservador, el seu vot és conservador, la seua interpretació de les lleis és conservadora, però la democràcia exigeix imparcialitat total i íntima. Podrien ser-ne capaços?
No hi ha més preguntes, Senyoria.
