Comence a escriure aquestes línies a l’habitació 2D08 de l’Hospital de la Plana. Passe el dia i la nit amb ma mare, que ha tingut un infart cerebral i es recupera lentament. Els meus germans i jo ens turnarem fins que li donen l’alta.
24 hores seguides en una habitació d’hospital semblen moltes hores, però no tens temps d’avorrir-te. Les menjades, les netejadores, la medicació, el goter, els metges, la rehabilitació… De vegades, això sí, el trànsit de gent s’atura i hi ha un silenci espés en tota la planta. D’altres vegades passen pel corredor els auxiliars del personal d’infermeria parlant a crits, com en una estranya romeria. És més inquietant el silenci, òbviament. Passa a les nits i també al cap de semana. El dolor momentàniament apaivagat, la presència només del personal de guàrdia, el cessament de les visites. El món calla. Però, de sobte, se sent un crit angoixós en alguna habitació propera, dos persones riuen lluny al passadís, les rodes d’un carro grinyolen. El temps aturat que propicia el silenci es precipita de nou.
El primer dia d’estada, una cridòria indeterminada puja des del fons del passadís. Són esgarips estentoris, extemporanis. Isc de l’habitació, però una infermera em demana que torne dins. Després s’acabarà el soroll, i una altra infermera m’explicarà que els familiars d’un pacient s’han posat violents, i han hagut de cridar la policia. A les habitacions, en un lloc ben visible, un cartell recorda que fer fotos o vídeos del que ocorre a l’interior de l’hospital està prohibit per l’article 197.1 del Codi Penal. Vulnerar la intimitat aliena es castiga fins amb quatre anys de presó. I, tanmateix, internet va ple d’aquesta mena de vídeos.
Un dia normal a l’hospital està pautat per rituals molt ben estudiats. Venen els encarregats de canviar-li els bolquers, de prendre-li la temperatura i la tensió, d’asseure-la al sofà. I el desdejuni i la netejadora. I la infermera encarregada de la medicació. I després la neuròloga i la reumatòloga. I el capellà.
Una màquina global eficient i ben greixada, que fa tot el que pot per ma mare. És llavors quan el rètol «Sanitat pública» deixa de ser un concepte abstracte i es concreta en mil i un detalls que tindran el seu cost. Que el tenen. Només cal mirar-ho en internet. Cada dia en un hospital públic val 700€, sense contar el cost de la medicació i d’altres. Fa tres anys van operar mon pare d’apendicitis en aquest mateix centre. Això suposa un cost d’entre 3.000 i 6.000€. Però, si la intervenció haguera tingut lloc en un centre privat, el preu oscil·laria entre 25.000 i 40.000€. Com va dir algú, «tots som neoliberals fins que portem la nostra mare a urgències».
Em pregunte com podrien els meus pares, que tenen tot just una pensió minsa (les taronges fa molts anys que van deixar de ser un negoci viable), pagar eixe dineral en cas que s’hi veieren obligats. Si visqueren als Estats Units, per exemple, la malaltia els portaria de seguida a la bancarrota. Recorde com, fa anys (a principis dels 90, quan vaig viure la meua aventura americana), un amic em va contar el cas d’un conegut seu que s’havia trencat una cama esquiant a Montana. Va vindre un helicòpter medicalitzat a per ell, el van tractar divinament i, quan va estar recuperat i va poder eixir de les instal·lacions sanitàries, li van plantar davant dels ulls una factura amb molts zeros, que naturalment no podia pagar. Resultat: l’estat de Montana el va declarar en crida i cerca, i no va poder tornar-hi mai més. Per sort, els USA són un país fermament descentralitzat…
Al final donen l’alta a ma mare, després de quasi dos setmanes ingressada. Ara comença una nova etapa. Comprem una cadira de rodes, ens deixen un llit adaptat. Contractem una interna que conviurà amb els meus pares i els assistirà dia i nit. Per sort, ja tenim reconeguda la Dependència, així que l’estat ens sufragarà un part de les despeses. En diuen Estat del benestar, en efecte, i és un luxe europeu que ja vorem quant de temps podrem mantindre.
L’hospital queda enrere, de moment. Només queda agrair la tasca de tot el personal que ens ha atés, començant per la neuròloga Edelmira Guillamon. No entenc com hi ha gent que s’enfada o es posa violent amb aquests professionals, que per a mi tenen tant de mèrit. Però el món és una gran barcassa on els bojos i els sans han de conviure, mentre la tempesta segueix amenaçant. Ara ja estem en condicions de saber que el Diluvi Universal passa cada dia…
