Com qualsevol ciutadà, he requerit sovint els servicis d’una notaria. A pesar que la legislació és clara sobre les llengües en que podem demanar que estiga redactada l’escriptura corresponent, no he vist mai en cap despatx notarial del país un cartell ben visible que recorde als usuaris que poden triar entre valencià o castellà com a llengua dels documents legals. Com que conec les lleis, no ho he dubtat mai: sempre he demanat escriptures en la llengua que és la pròpia de la meua família i del meu país des de fa huit segles. I així les tinc, però fa cinc anys em va passar un fet que encara ara jutge incomprensible i que em va fer recórrer a l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat.
El cas va ser que, l’any 2020, jo havia cancel·lat una hipoteca i vaig informar la notaria que, com sempre, volia el document corresponent en valencià. El dia de la firma, però, el document que em van presentar estava escrit en castellà. Sense dubtar-ho gens, i davant un cas tan flagrant, vaig enviar un ofici a l’esmentada oficina. La reclamació està datada el 20-12-2020 i adduïa el següent:
“Informe que a l’agost d’enguany vaig iniciar, a través del Banc Sabadell, un tràmit per certificar notarialment la cancel·lació d’una hipoteca que havia acabat de pagar amb aquest banc. Per aquest motiu ens vam posar en contacte amb la notaria de J.A.N. a la ciutat d’X., per formalitzar la pertinent escriptura. En ús del meu dret, vaig indicar a l’empleada del banc Sabadell de la ciutat de X., la senyora M.D.S.D., que l’escriptura es fera en valencià. Davant de mi, per telèfon, la senyora S. ho va comunicar així a la notaria, però aquesta va retrucar que no era possible. Sabent que això anava en contra de la legalitat, jo mateix vaig posar-me en contacte amb un oficial de la notaria, Sr. J.M., per recordar-li el dret que m’emparava de rebre l’escriptura en valencià. Aquest va manifestar verbalment la seua conformitat, però fa uns dies vaig anar a replegar l’escriptura (número 922, de data 13-11-2020) i estava en castellà.
Desgraciadament no vaig demanar per escrit a la notaria que es fera en valencià, però dos persones diferents ho vam reclamar, així que no tenen excusa. No ho van fer en valencià, conculcant la llei, perquè no van voler.
Davant aquesta vulneració flagrant dels meus drets voldria saber si puc emprendre alguna acció legal contra la notaria”.
Naturalment, l’Oficina de Drets Lingüístics em va donar la raó i es va posar en contacte amb el despatx notarial en qüestió. El notari, aleshores, es va disculpar i em va oferir lliurar-me la versió en valencià sense cap cost. Vaig acceptar, però era inútil, perquè ja havia registrat la primera versió, en la llengua de Cervantes.
Ja m’havia oblidat completament del cas però es dona la circumstància que fa pocs dies vaig haver de tornar a la mateixa notaria per a tramitar una herència. El notari, en reconéixer el meu nom, em va traure la punxa i em va recriminar que haguera recorregut a l’Oficina de Drets. Em va assegurar que, si em van redactar la cancel·lació de la hipoteca en castellà, va ser perquè “els serveis jurídics del banc” ho van reclamar així.
Allò a mi em va sonar a excuses peregrines i –literalment- extemporànies. Vaig contactar amb l’empleada M.D.S.D., que seguia treballant a la mateixa oficina del Banc Sabadell, i em va confirmar que no hi havia cap “servei jurídic” que haguera demanat la conculcació del meu dret a escollir la llengua notarial. I és que tampoc podia fer-ho: tal com consta en el paper corresponent, el banc em va atorgar carta de pagament i em va facultar per a acudir sol a l’expedició de l’escriptura (el representar bancari no va estar present durant la signatura). Per tant, era jo només qui podia triar la llengua. I això vaig fer.
Sabran els lectors que l’Oficina de Drets Lingüístics ja no existeix. Quan el govern del Botànic va perdre les eleccions en 2023, el nou executiu de PP-Vox la va eliminar. Són els mateixos llumeneres que van extingir la Unitat Valenciana d’Emergències i, els diners que s’hi van estalviar, els van dedicar a subvencionar “el toro de lidia” (sic). Després vindria la dana del 29-10-24: els resultats són de tots coneguts.
Per a més inri, quan conversava amb el notari en aquesta última ocasió, li vaig recordar que jo sempre m’havia comunicat amb el Banc Sabadell per escrit en català, que era la llengua del banc i la meua, per la qual cosa em resultava incomprensible que cap instància d’aquesta institució financera haguera maniobrat per a saltar-se la legalitat vigent i els seus propis principis fundacionals.
Quan el notari J.A.N. va sentir la paraula “català” va tindre una reacció estranya –com un rictus nerviós-, i va suggerir que “valencià” i “català” eren dos llengües diferents. Aleshores a mi em va eixir la vena didàctica (no debades he sigut trenta-cinc anys professor) i li vaig recordar les 46 sentències del Tribunal Constitucional (des de la pionera, la 75/1997), el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que reconeixen negre sobre blanc que el valencià és una varietat de la llengua catalana i que “valencià” i “català” són, doncs, dos denominacions del mateix idioma. Com “castellà” i “espanyol”, vaig afegir.
L’home es va quedar molt sorprés que jo coneguera tan bé la legalitat vigent i la jurisprudència que l’interpreta. Vam cloure la conversa civilitzadament, però a mi l’episodi em va revelar dos coses importantíssimes: que la llei està a favor nostre i que, si ens enganyen, és perquè hi ha interessos poderosos per a què la gent del carrer no conega els seus drets.
Així que ja ho sabeu: quan aneu a una notaria, que no vos canten milongues. Exigiu estrictament el compliment de la llei. Després ja farem la pertinent reflexió sobre com pot ser que en la suposada democràcia avançada on vivim hi haja notaris –o jutges, o fiscals- que intenten retòrcer, amagar o tergiversar la legalitat vigent. Igual té raó la preclara senyora Díaz Ayuso i, en realitat, vivim en una dictadura bananera…
