Sembla que al si del valencianisme organitzat s’estan obrint debats al voltant de cap a on orientar l’estratègia a seguir. Després del retorn a la Generalitat del PP i, per tant, de la desaparició del Botànic, cal debatre, però, a parer meu, sense perdre la perspectiva històrica. El valencianisme com a moviment i com a estructura partidista ha fet un llarg recorregut, s’han succeït diferents generacions i diferents experiències i episodis. Tanmateix, les circumstàncies del context canvien en funció de factors tant casolans com d’àmbit extern.
No pretenc endinsar-me en un relat històric, això ja ho estan fent els professionals de la matèria. Aleshores, en aquests moments, disposem de materials útils, sobretot de la trajectòria valencianista des dels primers anys seixanta, moment en el qual Nosaltres els valencians cohesionà una renovació del discurs sobre la nostra identitat. La meua generació va estar marcada per allò de la nació en compartir una mateixa llengua. Arribarem a la transició, doncs, amb la democràcia, prou d’allò que havia presidit la lluita per bastir un país es quedà al marge de la política institucional, que era la que comptava.
Situats al marge, tal com ja he dit, el valencianisme progressista confluí, creant allò de la Unitat del Poble Valencià, amb una clara voluntat de sumar i arribar a les institucions del país. Fou un recorregut que implicà ampliar el marc programàtic, en relació amb la crisi ecològica, el feminisme, el pacifisme, situant-se dins el camp de l’esquerra. El tema de les aliances amb opcions d’àmbit estatal va estar prou present i des d’aleshores sempre surt. De fet, sempre que s’ha accedit a les Corts Valencianes ha estat sobre la base d’unes aliances.
En el debat que més o menys observe, algunes propostes aposten per desvincular-se de les aliances, es parla de sobirania, un concepte que nasqué al mil sis-cents amb Bodino, i que va anar generant el naixement dels estats nacions a Europa. D’acord amb el concepte de sobirania es fixa com a horitzó un estat valencià independent. Deixant a banda caducitat de tal model d’estat, caducitat que afecta entre altres també Espanya, caldria pensar: és possible un objectiu de tal calat sense unes aliances amb opcions d’àmbit estatal?
Les utopies poden ser un nord, el present, però, és allò que cal transformar. Els canvis demogràfics han incidit en la nostra realitat i seran una constant que s’afegeix al fet que el nostre poble és molt divers i que a hores d’ara respon electoralment a les pautes de l’Estat. El valencianisme va arribar al 2015 a quotes de poder gràcies a un pacte amb altres opcions, algunes d’àmbit estatal. Llavors, durant vuit anys oblidàrem que la dreta continuava tenint possibilitats i, de colp i volta, ja la tenim de nou en la forma d’un tàndem. En resum, no veig que amb proclames de sobirania, o siga de tornar a les essències, es puga revertir la situació.
Perquè el País Valencià és més aviat una comunitat autònoma més, això sí, amb peculiaritats. Eixa voluntat de canvi no es pot superar només amb sobiranisme, amb exemples com són els de Catalunya, Euskadi o, fins i tot, Galícia.
