[Pel seu interés, després dels resultats de la consulta de la llengua base a la Serrania i altres comarques castellanoparlants del País Valencià, recuperem aquest article de Diego Albarracín publicat a Diari La Veu el 9 d’abril del 2024.]
Som el cap de turc. De manera sistemàtica, les regions històricament castellanoparlants del País Valencià apareixem en boca d’algun conseller de la Generalitat quan es presenta una proposta de llei. Bé, sempre que aquesta implique un retrocés del valencià i un avançament del castellà. S’ha de tenir en compte la nostra «particular situación sociolingüística», apuntava Pérez Llorca, del PP, en relació amb la mal anomenada llei de Llibertat educativa; s’ha de construir una radiotelevisió valenciana amb què els habitants d’aquestes zones puguen «sentir-se identificats», etzibava el mateix síndic en parlar de la canalnouïtzació d’À Punt.
Ara bé, els xurros som només això: una excusa. Potser, cal reconéixer-ho, l’excusa perfecta que la història ha regalat als qui volen fer del nostre país una simple província castellana. Però si realment formàrem part de les preocupacions del govern de Mazón, no se’ns tractaria com uns valencians de segona. Perquè això és el que farà la llei educativa de la Generalitat: continuar aprofundint en la desigualtat entre valencians. Malgrat que molts col·legis de les zones xurres han mostrat la seua intenció de continuar comptant amb el valencià, l’aritmètica de la nova llei acabarà relegant-lo a l’assignatura de Valencià: llengua i literatura. És a dir, tornarem al sistema amb què vam créixer tants i tants valencians, en el qual només sentíem el valencià en les tres o quatre hores de llengua. I, per a més inri, ens presenten la seua llei com una mesura de gràcia des d’un paternalisme repugnant, perquè pobrecitos estos que hablan castellano, que el valenciano les interfiere y dificulta el aprendizaje, com si estiguérem genèticament predisposats i no poguérem entendre un borrall d’una llengua romànica que, damunt, es parla al poble del costat.
De segur que arribarem a l’escenari en què a les escoles de la Serrania, per exemple, es faran més classes en anglés que no en valencià; això és, més hores en una llengua estrangera que no en la llengua pròpia del país. I encara que es regale el certificat de C1 en acabar el Batxillerat, les competències en valencià seran —com ja eren— febles, deficients i limitades. Llavors, els alumnes de les nostres escoles seran incapaços de competir en matèria lingüística amb els estudiants de les zones valencianoparlants —els pares dels quals hagen triat el valencià com a llengua base, és clar. Vull dir, en matèria lingüística valenciana, perquè les competències en castellà seran —com ja són— les mateixes. Per no parlar de la perversa possibilitat de l’exempció que, d’altra banda, la política poruga del Botànic ni tan sols es va atrevir a tocar.
Tot plegat respon al propòsit constant de l’espanyolisme: la desnacionalització del País Valencià i la integració completa en el Reino de España. I nosaltres, els xurros, haurem de ser els primers, simplement per una qüestió idiomàtica. Però no s’ha d’oblidar que parlem un castellà de frontera, farcit d’aragonesismes i, sobretot, de valencianismes. Arraconar el valencià a l’escola en les nostres comarques no només ens condemna a ser uns valencians de segona, sinó que també és un atac contra la nostra parla i la nostra identitat xurra. Estic convençut que el valencià és l’única eina que disposem nosaltres, els altres valencians, per a descobrir i revalorar el nostre patrimoni lingüístic i cultural. Habitem un món que els dies d’hivern es desperta ple de boira, que no de niebla; en què la terra es treballa amb corbellas, i no amb hoces; o en què la gent siente més que no oye. Exemples simples però que palesen els contactes seculars entre valencià i castellà quan els equilibris entre les llengües eren uns altres i que, alhora, mostren la incapacitat de comprendre’ns sense tenir en compte la nostra valencianitat. El seu objectiu, el d’ells, és que parlem un castellà de Palencia, que deixem de ser valencians per a convertir-nos en palencians. Per això, tot i que potser quedem una mica lluny de València i demogràficament no sigam molts, el valencianisme necessita bastir un projecte nacional que tinga en compte i vertebre veritablement les nostres comarques amb la resta del País Valencià. Perquè volem el país complet.
